dimecres, 12 de desembre del 2012

TEXT 13. CONTES CURTS DE NADAL

Qui s'atreveix a superar l'originalitat d'aquests dos contes?????????????????????????????????????????

Contes curts de Nadal

 En Malitó

En Malitó es pela de fred. Li ha tocat treballar la vigília de Nadal a la botiga de perfums, bijuteria i roba de complement. Fa de guarda de seguretat.
Segurament per un poble que en prou feines arriba als 4.000 habitants no té gaire sentit que hi hagi servei de seguretat a la porta d’una botiga com aquesta. La resposta la trobem a les ànsies d’exhibicionisme de nou ric del propietari. Des que li va tocar la loteria de Nadal, les ostentacions són cada vegada més extravagants. I el guarda de seguretat és la de les menys.
Les gotes d’aigua-neu i el ventet fred li posen pell de gallina, nota com se li ericen tots els pèls del cos (bé, gairebé tots).
Malgrat el fred que té al cos, no li ha passat desapercebut un estrany vianant, amb una gepa estranya sota una gavardina grisa. Porta més d’una hora passant per davant la botiga, sembla com si li fes por entrar-hi.
La possibilitat que aquesta por li provoqui ell, com a guarda de seguretat, el fa estar amb tots els cinc sentits activats. Això provoca que encara noti el gust del dinar (una hamburguesa amb ceba i maionesa), que senti amb força l’olor barrejada de perfums i colònies barates que surt empesa per l’aire calent de dins la botiga, que senti les pesades i reiteratives nadales que surten pels megàfons instal·lats pels comerciants, que senti la picó provocada per la bufanda que toca la pell del seu coll i que no perdi de vista a l’estrany geperut amb gavardina.
El guarda saluda a una mare generosa de malucs i veu com el geperut de la gavardina mira fixament la porta, Malitó s’adona que els cabells de l’estrany són de color d’or, quatre rínxols li surten d’un barret d’ales, i que els ulls són verds maragda, d’una intensitat fora del normal.
Pres per la mirada maragda, no s’adona que el geperut passa pel seu costat i entra a la botiga. Havent passat, encara té el cervell pres per aquells ulls d’aigua selvàtica.
Malitó reacciona i entra a la botiga buscant la deformada figura, que no li costa gaire trobar.
El geperut agafa coses de forma compulsiva, a dreta i esquerra troba coses prou interessants com per agafar-les. Al final de tant carregat que va, els braços ja no dones per tant i se li comença a vessar la compra, però ell no s’atura i continua caminant i agafant objectes allí i allà.
Malitó s’ajup i recull un desodorant de bola per a dones. No té alcohol. Accelera el pas i fa aturar el geperut tot agafant-lo per l’espatlla dreta. L’estrany fa mitja volta , mira al guarda, obre els ulls de maragda i surt corrents fent caure a Malitó a terra, mentre li cauen al damunt la majoria d’articles que havia agafat dels prestatges.
El guarda recull la gorra i comença a córrer darrera el de la gavardina, la botiga no és molt gran, però és un laberint de prestatge, això permet a Malitó tallar per un passadís i saltar damunt de l’estrany que crida amb un fil de veu molt agut i lleu.
Agafant-li el braç, Malitó porta a l’estrany personatge, amb estranya gepa, ulls verds i cabells d’or, ara absolutament a la vista després d’haver perdut el barret en la cursa pels passadissos de la botiga.
L’amo de la botiga amenaça en cridar a la policia si no s’aclareix el què ha passat, i deixa deu minuts al guarda perquè en tregui l’entrellat.
A Malitó li sembla clar, és un pertorbat que volia robar a la botiga. Li demana que es tregui la gavardina. El ros geperut no diu ni fa res. Li exigeix que se la tregui. El ros geperut, somiquejant, es comença a treure la gavardina, alhora, tot de borrissol blanc empastifa l’ambient. El ros geperut deixa de ser geperut per esdevenir... alat!
Malitó es queda paralitzat al veure unes ales blanques i enormes a l’esquena de l’estrany. Porta túnica blanca i sandàlies.
Els ulls verd maragda s’entelen de llàgrimes que no acaben de sortir.
-          Collons de collons! Què collons ets!?
-          Un àngel...
-          Collons! I què recollons hi fas?!- la cara de Malitó, de cop, s’esglaia encara més- Que em vens a buscar? Que és la meva hora?
-          No sé de què em parla... jo només he vingut a veure com és realment això del Nadal.
En Malitó s’alleugereix, li ha passat l’efímera suor freda que li havia recobert en un moment la pell.
-          I per què un àngel ha de venir a visitar el què és el Nadal?
-          Perquè m’han dit que és un temps on es compra molt i es menja molt, perquè vull saber com són aquests excessos.
D’allà on vinc no hi ha botigues ni menjar, no hi ha cap tipus d’excés, la felicitat és eterna i immaterial... i és molt avorrit!
En Malitó no entén res, com pot ser que un àngel li interessi el consumisme del Nadal a Occident. Ni els àngels tenen una mínima sensibilitat per l’esperit nadalenc d’amor, pau, família i religiositat?
-          Però, i l’esperit nadalenc...
L’àngel el talla mentre es pentina els cabells daurats amb els dits.
-          Collonades, com diries tu. Això del Nadal és cosa vostra, no d’allà dalt, i el més interessant són les compres, els regals, el menjar, el beure... La resta collonades! És que no veus la teva família cada dia? No els trobes pesats? Doncs sense beure i menjar sense parar els mataries tantes hores junts...
L’àngel fa una mirada de pena, arronsa les espatlles i diu:
-          Deixa’m gaudir del Nadal, deixa’m gaudir de la felicitat de comprar, regalar, beure menjar i jaure sense parar. Ja és prou trista la vida sense sexe...
En Malitó es grata el clatell mentre obra la porta del magatzem i li indica la sortida a l’àngel de cabells d’or. Aquest somriu i marxa ràpidament, fent saltirons. S’atura de cop, es gira i diu:
-          Bon Nadal!



Jordi Casals i Prat
Torelló, Nadal de 2007

 Hogoland

Explica una llegenda que ja fa molt de temps un jove hogol, tot cercant un nou lloc on viure, va arribar al món dels humans. Allí va trobar rius i llacs, muntanyes i planes, aiguamolls i deserts, neu, aigua i núvols, i el mar... que bonic és el mar (pensava el Hogol). Però el que més va trobar el Hogol va ser gent. El món dels humans és ple de gent i la gran majoria viuen en pobles i ciutats. De ben segur que són bones persones per poder conviure tots junts. I amb aquest pensament en Hogol va decidir de quedar-se a viure amb els humans. 
Però ben aviat va veure que les coses no eren tan maques com ell s’imaginava. La gent que allí habitava era físicament igual que ell i externament no es podien diferenciar. Però l’interior, l’essència del seu esser tenia quelcom desconegut per a ell. En Hogol es va adonar que els humans no deien el que pensaven. Molts cops fins i tot deien el contrari del que pensaven. Es va assabentar que moltes persones lluitaven contra altres persones per motius que ell no entenia, que l’ignorància i el desconeixement provocava la por i l’odi. En Hogol no entenia res... allí ningú feia res pel plaer de fer-ho. Totes les coses tenien un preu. Algú li va dir que fins i tot l’amistat tenia un preu. Com es podem comprar els sentiments? i amb quina moneda es pot pagar?
De mica en mica, la petita llum que il.luminava el seu cor es va anar apagant cada cop més. Allò era molt diferent del que ell havia imaginat i se sentia atrapat en un món cruel i despietat. La gent el mirava de reüll i de vegades podia sorprendre algú que l’assenyalava amb el dit rere seu. 
'Aquí el primer és un mateix i la resta importa ben poc', va pensar en Hogol mentre una llàgrima es resistia a sortir dels seus ulls. 
Tot i així, hi havia una cosa d'aquell món que ell estimava: el mar. Era tan immens, tan misteriós, tan tranquil quan era en calma, i tant poderós quan s'enfurismava... Sempre que se sentia trist anava fins la platja i allí sol, mirant l'horitzó sovint plorava la seva tristor. Però un dia, mentre en Hogol es trobava a la platja, de sobte un vent suau i llunyà va acaronar les seves galtes. I entre el xiu-xiu del vent va poder reconèixer la veu del Germà Arbre, l'arbre savi que viu a Hogoland i gran amic de tots els Hogol.
- Germà! Quina alegria poder escoltar la teva veu!
- Fa temps que et veig en aquesta platja, jove Hogol. I cada cop que ho faig et veig plorant. Quin és el mal que ha ofegat el teu cor? 
- Tinc molta por Gran Germà...
- De què tens por? 
- La gent... aquí la gent és diferent. No diuen el que pensen i no fan el que senten. Tinc por de tornar-me com ells, Germà.
- No creguis que són tan diferents de nosaltres, però tens raó: podries tornar-te un d'ells. Vés amb compte.
- Potser tu em podries ajudar Germà?
- Ajudar-te? Com, jove hogol? 
- Potser tu podries evitar que em torni com ells i fer que sigui feliç per sempre i mai més torni a plorar . O encara millor: perquè no els canvies a tots ? El món seria molt millor d'aquesta manera Gran Germà!.
- Sí: veritablement seria un lloc meravellós per viure-hi, però tot i que tinc poders màgics, no són tan poderosos per aconseguir-ho.
L'expressió d'il.lusió que per un moment s'havia dibuixat a la cara d'en Hogol es va tornar a convertir en tristor i va a tornar a abaixar el cap. 
- No ploris, jove Hogol. Així no solucionaràs el teu problema.
- I que vols que faci, Germà? Ni tan sols tu, amb els teus poders pots fer res! Que pot fer aquest pobre Hogol?
- Pots fer moltes coses (li va somriure la veu). Tu mateix ho has dit abans, pensa-ho una mica.
- Què és el que he dit abans?
- Que tenies por de tornar-te com ells. Si et pots tornar com ells, no creus que ells es poden tornar com tu?
- Com? 
- Els humans són com nosaltres en una cosa molt important: no son dolents de mena. Els fan tornar així. Pels motius que sigui s'hi tornen però no ho son per natura.
Ara pensa una mica, si a tu et sorprèn la seva manera de fer, de viure, de sentir, no creus que ells també es sorprenen quan et veuen a tu? Potser els pots ensenyar a veure les coses d'una altra manera, a fer somriure quan algú està trist, a abraçar quan algú te por, a donar amor quan trobes un cor trencat.
- Creus que serviria de res? Aquí hi ha moltíssima gent i jo conec molt poques persones.
- No et preocupis per la quantitat, l'important és que encomanis la teva felicitat a la gent que coneguis. La felicitat d'un mateix mai ho es del tot si la gent que t'envolta no ho és. Si fas el que et demano Hogol, jo et concediré el que m'has demanat abans.
- Fer feliç tot aquest món?. 
- Fer feliç tot aquest món sí, però tan sols un dia a l'any. Els meu poders no son tan grans, > però un cop l'any puc fer que tothom sigui feliç Hogol, sempre que tu compleixis la teva part del tracte.
- Sembla molt difícil el que em demanes Germà, els humans tenen un món meravellós però hi viuen d'espatlles. Tot i així ho intentaré, Gran Germà. 
- Has parlat amb molta saviesa jove hogol. Recorda: mentre tu facis el que has promès jo compliré la meva part, d'acord? 
- Si! D'acord! 
En Hogol es va trobar dret a la platja amb els braços estesos, igual que feia quan era petit allà a Hogoland, al costat del Gran Germà quan el vent bufava. 
Ja no plorava, se sentia molt bé. El Gran Germà havia vingut de molt lluny per parlar amb ell. Això no era gaire corrent... Potser era una persona especialment estimada pel Gran Germà. Per primer cop en molt de temps en Hogol va somriure mentre mirava com el Sol s'enfonsava en l'horitzó i la Lluna començava a empaitar-lo. 
Que haurà fet el Sol a la Lluna perquè sempre l'estigui empaitant? (es preguntava en Hogol) I amb aquest enigma al cap va tornar a casa per passar la nit.
L'endemà al matí, en Hogol va sortir al carrer i es va quedar meravellat. Havia nevat! Tot era blanc, que bonic! Però alguna cosa estranya passava... Tothom que caminava pel carrer duia un somriure a la seva cara i quan es creuaven es saludàvem i mirant-los als ulls mentre ho deien en Hogol va veure que aquest cop sí que deien el que pensaven i que sí que feien el que sentien. Els carrers eren plens de llums i colors i els nens corrien d'un lloc a l'altre, igual que les papallones que volen fins a la llum d'un fanal.
- Què passa? (va preguntar en Hogol a un home que passejava pel carrer)
-Avui és Nadal! 
-Nadal? 
- És clar! Avui és un dia de felicitat per a tothom. Ens reunim a casa i passem el dia amb la gent que estimem i desitgem a tots que siguin feliços. 
En Hogol va somriure en adonar-se que el Gran Germà havia complert la seva paraula i que almenys, un cop l'any aquell món semblava Hogoland. 
I des d’aleshores aquell hogol ha estat voltant per aquell món, sempre intentant compartir la seva felicitat amb la gent que ha anat coneixent. Fent somriure el que està trist, abraçant el que té por i donant amor al que té el cor trencat, tal com li va demanar el Gran Arbre. El Gran Germà a canvi cada any envia un dia de felicitat per tothom. I així serà sempre que en Hogol compleixi la seva part del tracte. 


                                                                                Anònim. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada