CONTE DE NADAL. PER LÍVIA FILELLA.

CONTE  DE NADAL. PER LÍVIA FILELLA. 

En Sam tenia 11 anys i en la seva curta vida havia vist de tot. Estava caminant pel carrers de la ciutat, el gèlid vent passava  entre els edificis besant la pell del noi. Ja havia venut tot el que havia robat al magatzem del port, però havia hagut de donar el que havia guanyat a en Dan, per estalviar-se una pallissa, com que no havia tingut suficients diners, s’havia emportat un cop de puny. El blau ja se li havia dibuixat sobre la pàl·lida pell, però en fi, per lo menys havia sortit de tota una peça. El noi es va estirar una mica més el jersei i va continuar caminant. No sabia on es dirigia, caminava sense rumb. A on podia anar? No tenia llar, ni diners a la butxaca. De fet, s’apostaria qualsevol cosa que el tros de pa que havia esmorzat al mati, seria l’únic àpat del dia.

Però avui era diferent, no sabia exactament el que, però ho notava al ambient. No sabia ben be que era. Potser no hi havia tanta gent als carrers, però en canvi es veien totes les llums de les cases obertes, les xemeneies treien fum sense parar, veus i rialles es filtraven per les parets dels habitatges impacients per transmetre el seu bon humor al gèlid ambient de fora.

En Sam es preguntava com la gent podia ser tan feliç. Ell no ho era, i no pensava poder ser-ho mai. No era ximple, sabia que si tota una ciutat celebrava un dia, era perquè aquest era important. Però quina era aquesta celebració? Ell ja havia perdut la noció del temps, per que servien els calendaris? Per res, per veure com passaven anys darrera anys, sense avenços, sense beneficis, només lluitant per sobreviure. Tampoc sabia per què, la vida no era tan bella com tothom deia.

Al final, cansat de caminar es va deixar caure al terra de cop, la neu ja no era tova, sinó dura i densa. El fred li va començar a penetrar per l’abric, el jersei, la camisa, la pell, els músculs, els ossos. Prou, va pensar posant-se dempeus d’un salt. En aquell moment ja sabia el que havia de fer.

Es va dirigir cap al port, va tardar mitja hora en arribar-hi. El fred que va patir pel camí no va ajudar a fer-lo canviar d’opinió respecte la decisió que havia pres. Quan estava a la punta del moll del port va mirar el que tenia a les mans. Una corda enganxada a un pes, si aquell pes pesava gairebé com ell. Funcionaria. Es va lligar la corda al peu i després va mirar cap a les picades aigües del riu. Només va dubtar quatres segons abans de saltar.

El pes lligat a la seva cama a través de la corda el va arrastrar cap a les profunditats del riu. Només en aquell moment en Sam es va adonar que aquella no era la millor forma d’acabar. No, seria llarga i eterna. Però ja era massa tard. Va començar a notar l’absència de l’aire als seus pulmons, a la sang, al cervell. Es va preguntar que si era això el que volia realment, desaparèixer per sempre, del món, de la vida. Ja no hi havia marxa enrere. Es va començar a marejar. No, no volia acabar així, no volia morir encara. Quasi no li quedava oxigen. Notava que se n’anava. Va voler cridar, però no va poder, no volia morir, no volia! Va intentar desfer-se el nus del turmell, els dits li relliscaven. Volia viure, volia tornar, però ja era massa tard. Va notar com tot es tornava fosc, encara més fosc.

De cop una llum el va enlluernar, si encara no estava mort com era que no notava sofriment? no sabia on es trobava, tot era blanc, no sabia si era aigua o aire, de fet no sabia tan sols si tenia els peus al terra. De cop va veure una figura resplendent, tota ella era bella i daurada. Era un àngel. L’àngel va parlar: -Avui has passat per una experiència única, has pres una decisió errònia respecte a tu mateix. Però no una decisió qualsevol, no, avui has decidit entre els dos termes més contraris. La vida i la mort. No tothom té el privilegi d’escollir aquesta opció. Tu si, i t’has equivocat. Però avui es un dia especial, Sam. Avui és nadal, el dia en què tothom ajuda a tothom, sense importar de qui es tracti. Per això et dono una nova oportunitat, l’oportunitat de gaudir de la vida. Tard o d’hora descobriràs els magnífics secrets que aquesta vida et reserva, i llavors recordaràs aquest dia, el dia que vas optar per desaparèixer del mapa. No ho oblidis.

La llum es va apagar de cop, en Sam es trobava sota l’aigua. Horroritzat va estirar la seva cama, ja no estava lligat, va nedar i nadar cap a la superfície. Cada braçada li costava un gran esforç, però volia lluitar, lluitar per viure. Quan a la fi va sortir a l’exterior va exhalar aire fresc. Després va cridar, no va ser un crit de dolor, ni d’enuig, no, va ser un crit de goig i d’eufòria.