L’Àngel
de la guarda !
Es l’última setmana de classes del mes de desembre.
Tots estem molt esverats perquè tenim moltes ganes de fer festa.
Ja fa dies que la tutora ens va explicar que començaria un
alumne nou i que s’havia decidit que aniria a la nostra classe, a tercer C.
Tothom tenia moltes ganes de saber com seria, com es diria, seria simpàtic o no,
seria alt o baix... i moltíssimes preguntes més.
Per fi va
arribar el dia esperat. Per la porta de la classe després de la tutora, va
entrar el noi que tots estàvem esperant:
l’Aitor. Un noi ros, d’ulls blaus, amb pigues a les galtes, somriure perfecte,
ben vestit, amb la mateixa samarreta d’en Pere, per cert!. Caram, on és en
Pere? I en Pere no hi era! -Segur que s’ha dormit -vaig pensar.
Aquest noi era molt perfecte, però tenia una cosa que
no encaixava gaire: unes espatlles d’uns dimensions exagerades per la seva
edat. Els alumnes ens vam començar a estranyar d’aquelles mides i el mateix dia
va córrer el rumor que era fill d’en Frankenstein i que duia la jaqueta del seu
pare. Jo, lluny de pensar aquesta
bestiesa, em vaig imaginar que devia fer natació, waterpolo o algun esport
d’aquests que fas molt de braços.
Va arribar l’última dia i amb les meves amigues, fent
un resum del que havia passat durant la setmana, ens vam adonar que en Pere feia
molts dos dies que no venia. Els mateixos que teníem el noi nou a classe.
Com que jo m’havia fet molt amiga de l’Aitor, li vaig
dir :
-Que estrany! En Pere fa dos dies que no ve i ningú no
en sap res.
-Mireia... t’haig de confessar una cosa... –va dir el
noi nou - Jo... sóc... un...un...un àngel...però no un àngel normal, no... sóc
l’àngel de la guarda d’en Pere... En Pere fa dos dies que fa campana i jo m’he
ofert a venir en el seu lloc per saber què sent un noi de carn i ossos en una
classe de tercer d’ESO.
- Uf, em deixes descol·locada! –li vaig dir sense
poder-me creure el que m’estava dient.
Com que va veure que no m’ho acabava d’empassar, es va
descordar la gavardina, es va abaixar una mica la màniga del braç esquerre i em
va ensenyar un plomissol blanc com el cotó fluix. Em va dir que si li prometia
que no ho diria a ningú, m’ensenyaria les ales esteses. Em va fer tanta angúnia
que li vaig dir que no gràcies, que encara em desmaiaria.
Li vaig preguntar si li havia agradat de ser un noi de
tercer i després va ser quan se’m va acostar de cop i em va fer un petó. I en
aquell moment va desaparèixer i a la mà m’hi vaig trobar una postal de nadal
que deia: “aprofiteu el temps que teniu,
que això de ser àngel no és pas tan divertit com sembla”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada