CONTE DE NADAL. PER GENÍS PLAJA

CONTE DE NADAL. PER GENÍS PLAJA

-I així, va ser com l’àngel es va salvar del seu càstig-                                                                            L’àvia va tancar el llibre vell i gruixut. La pols que contenien les seves pàgines va sortir disparada cap els meus llençols. Aquella història m’havia commogut. Vaig posar el despertador, el matí següent havia d’anar a les golfes a buscar una disfressa pel meu cosí petit. Em vaig adormir. Em vaig despertar en una sala molt fosca. Només un feix de llum entrava per una escletxa formada al sostre fet de velles fustes atacades i menjades pels anys i la humitat. Jo vaig anar avançant lentament cap a l’interruptor de la llum. A cada passa que feia, xerricaven les fustes del terra d’aquelles humides golfes. Vaig pitjar suaument l’interruptor mig podrit, però la bombeta no va reaccionar. Vaig fer un esbufec de ràbia i vaig seguir avançant cap al final de la sala. Sota la finestra, ara tapiada, hi havia un bagul, bé, el bagul que portava estona buscant. –Perquè carai la varen tapiar aquesta finestra!- vaig pensar, i seguidament vaig obrir lentament el bagul. La ferradura estava rovellada, però oberta. La tapa del bagul es va aixecar lentament sola. De dintre, en va sortir un feix de llum que em va deixar parat. En va sortir una figura blanca, amb una túnica llarga, que brillava en la foscor d’aquelles golfes. La cara de la criatura em mirava fixament i el seu respirar ressonava a totes les parets.                                                                                                                                                       –Quan fa que ets aquí?- vaig preguntar fluixet.                                                                                       -159 Nadals- va respondre ell.                                                                                                           Suaument va sortir del bagul i es va incorporar davant meu. Devia fer dos metres i mig, o més. Va caminar lentament cap a les escales de sortida, i jo el vaig seguir sense fer gaire soroll. Vam sortir a fora. La neu que havia caigut el 24 encara reposava sobre el meu jardí. Jo sentia la meva mare preparant el dinar de Nadal que renyava la meva germana perquè no havia parat la taula bé. Aquell estrany ésser es va aturar al mig del jardí. Va mirar al cel, els núvols de neu tapaven el sol. Em va tornar a mirar, els seus ulls, completament blancs m’intimidaven força.        –Ara haig de marxar- va dir,-fa temps, vaig tenir la missió de fer que aquesta família, és a dir, els teus avantpassats, fossin feliços. Com que no ho vaig aconseguir, aquest va ser el meu càstig.-                                                                                                                                                           Jo no sabia què fer, buscant una simple disfressa de pallasso pel meu cosí, havia trobat un “àngel” tancat en un bagul.                                                                                                                      De cop, l’àngel es va moure, la seva mà es va aixecar, i es va llançar ràpidament contra mi.                                                                                                                                  –Ah!- la suor em queia fredament pel coll. Vaig obrir de cop els ulls, estava a la meva habitació, eren tres quarts de vuit. Vaig parar el despertador, no calia que sonés a les nou. Em vaig aixecar. –Doncs quin somni que he tingut!- vaig pensar- deu haver sigut culpa del llibre d’ahir al vespre-.                                                                                                                                           Tornava descalç del lavabo quan vaig trepitjar una cosa petita, suau i freda. Vaig moure el peu i vaig baixar el cap. A terra hi reposava una ploma blanca.