CONTE DE NADAL. PER JUDIT GRUAS TORRÓ

CONTE DE NADAL. PER JUDIT GRUAS TORRÓ.

Va aixecar-se pausadament  i amb un mal de cap lleuger  que l’inundava com cada matí. Amb un esforç va incorporar-se, i els peus calents van posar-se sobre el terra fred, a causa de la gèlida fredor d’aquella nit. Amb un sospir va aconseguir desenganxar-se l’edredó i la manta verda de sobre. –com odiava aquella rutina- Va caminar amb el seu cos nu, sense molestar-se a posar-se res a jutjar per la fred que feia. La llum del lavabo va provocar-li una ganyota en veure’s la cara de bon matí, i els cabells reposant damunt les espatlles blanques. Mentre es treia les lleganyes dels ulls, va passar-li pel cap que avui era 21 de desembre, feia dies, o més aviat mesos...que era de l’únic que és parlava, un trist apocalipsis a la 1 del migdia, va sorgir-li un somriure dels fins llavis, ella no creia en aquestes coses, i tampoc ho faria ara. De puntetes, va caminar cap a l’habitació buida i trista, força fosca perquè tot just sortia el sol, però no calia obrir el llum. Amb desgana, va obrir el tercer calaix del moble blanc començant per dalt, i va agafar-se la roba interior. Fixant els ulls a la catifa beix i la sanefa negre va girar-se, i va ajupir-se per remenar el piló de roba que reposava sobre el terra de l’habitació, sense pensar-ho gaire va agafar els texans que s’havia posat dies abans i una samarreta plegada cuidadosament sobre el llit, que li havia deixat la seva mare dies abans, i ella, no s’havia ni molestat a endreçar-la. Va obrir l’armari gros, massa ple de roba, i massa desordenat, però en ella li agradava aquell caos de roba vella, va triar el jersei verd. Agafà el portàtil i el va posar a dins de la motxilla, juntament amb l’estoig i la llibreta que encara no havia obert del dia anterior. Amb un pas feixuc va baixar les escales, la motxilla la va deixar sobre el sofà i va dirigir-se a la cuina, ja tenia l’esmorzar mig preparat, amb el cafè tebi que tant li agradava, desprès de menjar-se amb gust el iogurt amb aquells cereals integrals tan bons, va posar-se sucre al cafè i se’l va beure a poc a poc, assaborint cada glop, com li agradava. Notà la presencia del seu pare a darrera, va girar-se i ell va somriure mentre deia un ‘’bon dia’’ amb veu de adormit, ‘’bon dia papa’’ va contestar, van intercanviar unes breus paraules abans de que ella s’abrigués i marxés cap a l’institut. Amb pas ràpid va caminar un minut, dos com a màxim fins arribar a casa de l’Àngel, i allà, ja l’esperava a fora assegut a l’escaló cridant-la amb veu alegre. Van esperar que arribes l’Àfrica, com no, avui els sorprenia portant una gavardina vermella i una bufanda massa grossa per al seu curt coll. Queixant-se del fred que feia  i del vent que se’ls  colava per tots el forats possibles, van caminar fins al seu destí. Com sempre, arribaven tard, ella seguia capficada amb aquella llum que havien vist mentre pujaven, en canvi, l’Àngel i l’Àfrica parlaven animadament de les seves coses. És van sorprendre en arribar a l’institut i que no i hagués absolutament ningú, ni els altres alumnes, que, com ells, sempre arribaven tard. No van poder pensar gaire més, ni capficar-s’hi, els tres van notar aquella escalfor i la llum blanca que els il·luminava, i sobretot van notar el fi ganivet que traspassava la jaqueta gruixuda que els abrigava.