dijous, 20 de desembre del 2012

CONTE DE NADAL. PER LAURA REGINCÓS.


CONTE DE NADAL. PER LAURA REGINCÓS.

Les carrosses es posaren en marxa després de més de mitja hora d'espera en la qual l'únic entreteniment havien sigut dos nens marroquins i els seus pares, que venien a buscar caramels i ens cantaven les cançons de sempre, que aviat trobaríem odioses quan portéssim hores pujant i baixant pel passeig, barallant-nos a crits amb el cony de nens que volien pujar, escridassant els avis quan es tiressin sobre els caramels aixafant els nens petits i aguantant els crits de la gent, que mai en tenia prou. I per si fos poc, tota l'estona tenint por a que la seva germaneta la reconegués. Les havia passat negres -mai més ben dit.- perquè li toqués seguir el rei negre i, per tant, el fosc maquillatge li enfosquiria la cara i impediria que la reconegués. Ara, on s'havia vist un patge de raça negre amb cabells castanys llargs i ulls clars? Perquè al principi tot molt bé, la roba no molesta, les bosses de caramels estan plenes, el maquillatge aguanta i el barret no fa calor i aguanta els cabells. Però, després de barallar-se amb aquella tropa de morts de gana armats amb fanalets? La roba pica i surt de lloc, el mocador cau i el coll és blanc -oh, sí, pare blanc i mare negre, com les zebres, no te fot?- el maquillatge del voltant dels ulls, temples i boca cau per la suor, el barret es mou, cauen els cabells, s'enganxen al maquillatge i... agh! I després, a Casa Pastors... Oh, després! No hi ha mai tovalloletes per tothom. De debò, què collons els passa, que sí, que estem en crisis, però per un parell de paquets més no s'ensorrarà l'ajuntament. Sempre acabem igual. Tots acumulats en aquella merda de lavabos, que els degueren fer quan hi havia racionament d'espai, perquè... És increïble, després del collons de cavalcada has de tenir forces per jugar al tetris, intentant arribar a la maleïda pica, encara amb la roba de patge, per treure't el maleït maquillatge. I si eres blanc o ros, rai, però si eres negre... Ui! N'hi havia per estona. I a més a més, no podies deixar-ho a mitges, no! Els llocs més punyeters eren darrere les orelles, sota el nas... Tot el maquillatge riellant sobre els ulls, les mànigues molles... Però no agafaves fred, què collons. Ja hi havia tota la gent intentant treure't el lloc per donar-te escalfor. I pobre del que volia anar al vàter. Ja! Acabaves sortint d'allà quan no tenies més resistència, amb la cara com si fossis un punyeter escura-xemeneies, fins que trobaves un amic o conegut amb una tovalloleta nomésmig feta servir que et venia a veure i te la oferia i tu, plorant de l'emoció, et netejaves la cara. Però no tornaves al color original, no. Això pels afortunats. Podies triar entre ser un patge ros i blanc, i que et coneguessin, o ser negre i no treure't el maquillatge ni l'any que bé. I el boig aquell de la gavardina, cridant que ràpid, que volia tancar. I abans de que comencés la cavalcada, fent de carter a la plaça. Sí, somrient sota el mocador i tractant als angelets dels papes amablement, perquè se't fotessin a plorar perquè no sabien qui eren... Ui, sí, els papes els entregaven als genets de l'apocalipsis. El 21 de Desembre arribava al 5 de Gener. Tots els motivats de l'institut s'havien equivocat. Els nens plorant, tu agafant-los de la mà morin-te de calor -o de fred, sempre fred o calor, mai un temps normal.- perquè el carter, tot simpàtic, els hi agafi la carta, els hi doni una piruleta i, xuclant-la i aguantant-se les llàgrimes, orgullosos de la seva gesta, tornin als seus pares. I les fotos se les quedava el collons de carter de la barba. L'única cosa bona era ficar-se darrere les cortines de les voltes i robar piruletes. Oh, però ni tan sols allà es podia fugir de les cançonetes. No Nadales, no. Les Nadales pels aficionats. És un pallasso, ha perdut el seu nas, no sap on trobar-lo, no sap on l'ha deixat. Potser se l'ha deixat... posat! Agh, de veritat? A qui se li acut torturar-nos així? I a la tarda, amb presses, dissimular davant els germans petits, pujar en un autobús, tots apilonats -els patges de l'orient, en autobús! Si ens veuen els nens què els hi direm, que hem hagut de matar els camells perquè estem en crisis? O posar-nos a ballar a lo Michael Jackson i dir-lis que estan somiant?- fins a baixar a la quinta porra. I esperar-se que comencés el collons de cavalcada inflant-se a caramels. I tenies sort de no anar a darrere d'algun rei, perquè, com que el bon home era rei i pensava que les coses sortien de l'aire, gastava els seus caramels de seguida i ni havies de donar dels teus perquèel rei no es pot quedar sense caramels. Doncs que els guardi, cony! Que els patges no som màquines de fer caramels!
Apa, per fi arrenquem. Miro els meus companys de carrossa amb cara de circumstàncies, mal asseguts i amb sacs de caramels oberts a les mans -i un piló a la boca- però els mocadors ens tapen les expressions. Oh, perquè ens hi seguim apuntant? Aguanto un tros de serpentina que està caient, -mal enganxada amb les presses, quina sorpresa, eh?- i el tractor, sense pressa, enfila el carrer. La imatge, com cada any, és bonica. Llums i fanalets, nens rient, i la cançoneta de Visca els tres reis -oh, sí, adoreu-me, mortals- ens envolta. Començo a tirar caramels amb desgana quan se m'acosta corrent un pare, amb un nen a les espatlles, amb cara d'estar malalt. Aguanta amb prou feines un fanal enorme amb forma de peix, que treu llum.
-Patge, patge! -crida, seguint el ritme de la carrossa. Ignoro els altres nens i em poso dreta, sense parlar, resulta que no tinc accent oriental.- En Kilian no ha pogut entregar la carta perquè estava malalt, i té por que els reis no li portin res. Que no els hi podries entregar?
Em passa una carta del Corte Inglés, mal tancada i amb un dibuix esquemàtic de tres homes amb panxes com botes i barbes somrient. L'agafo, sorpresa, i el nen em somriu.
-Sí, ja li prepararem uns regals. -dic, amb el meu millor accent de patge. Corro a agafar uns caramels per donar-lis al nen, però el pare, complerta la seva missió, ha perdut el ritme i els veig allunyar-se, la carrossa ja comença a encarar el passeig. Encara els hi tiro els caramels, però abans el pare no s'ha començat a ajupir un piló de nens amb bosses i avis es tiren a sobre. El nen em fa adéu amb la mà, i li torno, amb un somriure estúpid a la cara.

Ah, sí, és per aixó que cada any m'hi apunto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada