TREBALL DE RECERCA NADAL: BIOGRAFIA

TREBALL DE RECERCA PER A LES VACANCES DE NADAL.

-          DATA DE LLIURAMENT PRIMERA SETMANA DE GENER.

-          SEGUIR L’ESTRUCTURA: PORTADA, INTRODUCCIÓ, COS DEL TREBALL, CONCLUSIÓ I ANNEXOS.

-          A LA PORTADA: 1 FOTO DE LA PERSONA I 1 FOTO AMB L’AUTOR/A DEL TREBALL.

-          A LA INTRODUCCIÓ S’HA D’EXPLICAR PER QUÈ HAS TRIAT AQUESTA PERSONA, QUINA RELACIÓ HI TENS, ETC.

-          AL COS DEL TREBALL: BIOGRAFIA DE LA PERSONA.

DATA I LLOC DE NAIXEMENT,

COM ES DEIEN ELS SEUS PARES, FILLS, FAMÍLIA…

LLOC/S ON HA VISCUT.

FEINES, OFICIS, DEDICACIONS

AFICIONS, TEMPS LLIURE

VIATGES

SOMNIS, DESITJOS

OBJECTIUS A LA VIDA

COSES QUE LI HA AGRADAT DE FER I COSES QUE NO

VALORS.  A QUÈ HA DONAT MÉS VALOR…

ANÈCDOTES

CONSELLS QUE DONARIA ALS NÉTS O ALS JOVES

RECORDS DE VIVÈNCIES COM ARA LA GUERRA CIVIL

-          A LA CONCLUSIÓ: COM HAS FET EL TREBALL, QUINS INCONVENIENTS HAS TINGUT, QUÈ T’HA AGRADAT, QUÈ VOLS COMENTAR...

-          ALS ANNEXOS: ALTRES FOTOS (SI ÉS POSSIBLE) AMB PEU DE FOTO).

BENVINGUTS/DES AL BLOG DELS PERIODISTES DE TERCER!

EN AQUEST BLOG HI TROBAREU TOTS ELS TREBALLS DE LA REVISTA DE TERCER QUE HAN ESTAT SELECCIONATS COM ELS MILLORS DE TOT EL GRUP.

CONTE DE NADAL. PER MARTINA NOGUÉ

CONTE DE NADAL. PER MARTINA NOGUÉ

DIA DE NADAL.

Representava que havia de ser el dia més feliç de l’any, fins i tot més que el dia del meu aniversari, fins i tot més que el dia que la meva amiga em va anunciar que estava embarassada, fins i tot  més que tots els dies junts de l’estiu. Era el dia de Nadal. El dia en què tothom es reunia amb les seves famílies, que es retrobava amb antigues amistats perdudes en el transcurs de la vida, el dia en que els nens donaven la carta dels Reis Mags i dormien impacients esperant el matí següents i que la felicitat regnava entre els carrers de la ciutat.

Però no tot es felicitat, hi ha molta gent, malauradament, que passa el Nadal sol, sense ningú amb qui sopar la nit de Nadal, ni amb qui passar el dia de Nadal jugant a jocs de cartes, ni amb qui menjar els dotze raïms el dia de cap d’Any. Trist, molt trist.

25 de Desembre

‘’ Et beneïm, Senyor, per tots els teus dons, et donem gràcies per l’aliment que ara prendrem i et demanem que estiguis sempre amb nosaltres i ens facis de veritat testimonis del teu amor’’.

Una família honrada, mes aviat pobra que rica, acabava de beneir els pocs aliments que hi havia sobre la taula. La porta, de sobte, va sonar.

Quan el fill petit va anar a obrir-la tan sols hi havia un paquet estès a terra. El va entrar cap a dins.

Quan el van obrir van trobar dins tot d’aliments i de vins, acompanyats d’aigua amb pa, i de cop van mirar per la finestra i un estel va començar a brillar, tots van saber, que això havia estat obra d’un àngel, algú que vetllava per la seva salut i per la seva felicitat.

Feliç Nadal

CONTE DE NADAL. PER GENÍS PLAJA

CONTE DE NADAL. PER GENÍS PLAJA

-I així, va ser com l’àngel es va salvar del seu càstig-                                                                            L’àvia va tancar el llibre vell i gruixut. La pols que contenien les seves pàgines va sortir disparada cap els meus llençols. Aquella història m’havia commogut. Vaig posar el despertador, el matí següent havia d’anar a les golfes a buscar una disfressa pel meu cosí petit. Em vaig adormir. Em vaig despertar en una sala molt fosca. Només un feix de llum entrava per una escletxa formada al sostre fet de velles fustes atacades i menjades pels anys i la humitat. Jo vaig anar avançant lentament cap a l’interruptor de la llum. A cada passa que feia, xerricaven les fustes del terra d’aquelles humides golfes. Vaig pitjar suaument l’interruptor mig podrit, però la bombeta no va reaccionar. Vaig fer un esbufec de ràbia i vaig seguir avançant cap al final de la sala. Sota la finestra, ara tapiada, hi havia un bagul, bé, el bagul que portava estona buscant. –Perquè carai la varen tapiar aquesta finestra!- vaig pensar, i seguidament vaig obrir lentament el bagul. La ferradura estava rovellada, però oberta. La tapa del bagul es va aixecar lentament sola. De dintre, en va sortir un feix de llum que em va deixar parat. En va sortir una figura blanca, amb una túnica llarga, que brillava en la foscor d’aquelles golfes. La cara de la criatura em mirava fixament i el seu respirar ressonava a totes les parets.                                                                                                                                                       –Quan fa que ets aquí?- vaig preguntar fluixet.                                                                                       -159 Nadals- va respondre ell.                                                                                                           Suaument va sortir del bagul i es va incorporar davant meu. Devia fer dos metres i mig, o més. Va caminar lentament cap a les escales de sortida, i jo el vaig seguir sense fer gaire soroll. Vam sortir a fora. La neu que havia caigut el 24 encara reposava sobre el meu jardí. Jo sentia la meva mare preparant el dinar de Nadal que renyava la meva germana perquè no havia parat la taula bé. Aquell estrany ésser es va aturar al mig del jardí. Va mirar al cel, els núvols de neu tapaven el sol. Em va tornar a mirar, els seus ulls, completament blancs m’intimidaven força.        –Ara haig de marxar- va dir,-fa temps, vaig tenir la missió de fer que aquesta família, és a dir, els teus avantpassats, fossin feliços. Com que no ho vaig aconseguir, aquest va ser el meu càstig.-                                                                                                                                                           Jo no sabia què fer, buscant una simple disfressa de pallasso pel meu cosí, havia trobat un “àngel” tancat en un bagul.                                                                                                                      De cop, l’àngel es va moure, la seva mà es va aixecar, i es va llançar ràpidament contra mi.                                                                                                                                  –Ah!- la suor em queia fredament pel coll. Vaig obrir de cop els ulls, estava a la meva habitació, eren tres quarts de vuit. Vaig parar el despertador, no calia que sonés a les nou. Em vaig aixecar. –Doncs quin somni que he tingut!- vaig pensar- deu haver sigut culpa del llibre d’ahir al vespre-.                                                                                                                                           Tornava descalç del lavabo quan vaig trepitjar una cosa petita, suau i freda. Vaig moure el peu i vaig baixar el cap. A terra hi reposava una ploma blanca.

CONTE DE NADAL. PER LÍVIA FILELLA.

CONTE  DE NADAL. PER LÍVIA FILELLA. 

En Sam tenia 11 anys i en la seva curta vida havia vist de tot. Estava caminant pel carrers de la ciutat, el gèlid vent passava  entre els edificis besant la pell del noi. Ja havia venut tot el que havia robat al magatzem del port, però havia hagut de donar el que havia guanyat a en Dan, per estalviar-se una pallissa, com que no havia tingut suficients diners, s’havia emportat un cop de puny. El blau ja se li havia dibuixat sobre la pàl·lida pell, però en fi, per lo menys havia sortit de tota una peça. El noi es va estirar una mica més el jersei i va continuar caminant. No sabia on es dirigia, caminava sense rumb. A on podia anar? No tenia llar, ni diners a la butxaca. De fet, s’apostaria qualsevol cosa que el tros de pa que havia esmorzat al mati, seria l’únic àpat del dia.

Però avui era diferent, no sabia exactament el que, però ho notava al ambient. No sabia ben be que era. Potser no hi havia tanta gent als carrers, però en canvi es veien totes les llums de les cases obertes, les xemeneies treien fum sense parar, veus i rialles es filtraven per les parets dels habitatges impacients per transmetre el seu bon humor al gèlid ambient de fora.

En Sam es preguntava com la gent podia ser tan feliç. Ell no ho era, i no pensava poder ser-ho mai. No era ximple, sabia que si tota una ciutat celebrava un dia, era perquè aquest era important. Però quina era aquesta celebració? Ell ja havia perdut la noció del temps, per que servien els calendaris? Per res, per veure com passaven anys darrera anys, sense avenços, sense beneficis, només lluitant per sobreviure. Tampoc sabia per què, la vida no era tan bella com tothom deia.

Al final, cansat de caminar es va deixar caure al terra de cop, la neu ja no era tova, sinó dura i densa. El fred li va començar a penetrar per l’abric, el jersei, la camisa, la pell, els músculs, els ossos. Prou, va pensar posant-se dempeus d’un salt. En aquell moment ja sabia el que havia de fer.

Es va dirigir cap al port, va tardar mitja hora en arribar-hi. El fred que va patir pel camí no va ajudar a fer-lo canviar d’opinió respecte la decisió que havia pres. Quan estava a la punta del moll del port va mirar el que tenia a les mans. Una corda enganxada a un pes, si aquell pes pesava gairebé com ell. Funcionaria. Es va lligar la corda al peu i després va mirar cap a les picades aigües del riu. Només va dubtar quatres segons abans de saltar.

El pes lligat a la seva cama a través de la corda el va arrastrar cap a les profunditats del riu. Només en aquell moment en Sam es va adonar que aquella no era la millor forma d’acabar. No, seria llarga i eterna. Però ja era massa tard. Va començar a notar l’absència de l’aire als seus pulmons, a la sang, al cervell. Es va preguntar que si era això el que volia realment, desaparèixer per sempre, del món, de la vida. Ja no hi havia marxa enrere. Es va començar a marejar. No, no volia acabar així, no volia morir encara. Quasi no li quedava oxigen. Notava que se n’anava. Va voler cridar, però no va poder, no volia morir, no volia! Va intentar desfer-se el nus del turmell, els dits li relliscaven. Volia viure, volia tornar, però ja era massa tard. Va notar com tot es tornava fosc, encara més fosc.

De cop una llum el va enlluernar, si encara no estava mort com era que no notava sofriment? no sabia on es trobava, tot era blanc, no sabia si era aigua o aire, de fet no sabia tan sols si tenia els peus al terra. De cop va veure una figura resplendent, tota ella era bella i daurada. Era un àngel. L’àngel va parlar: -Avui has passat per una experiència única, has pres una decisió errònia respecte a tu mateix. Però no una decisió qualsevol, no, avui has decidit entre els dos termes més contraris. La vida i la mort. No tothom té el privilegi d’escollir aquesta opció. Tu si, i t’has equivocat. Però avui es un dia especial, Sam. Avui és nadal, el dia en què tothom ajuda a tothom, sense importar de qui es tracti. Per això et dono una nova oportunitat, l’oportunitat de gaudir de la vida. Tard o d’hora descobriràs els magnífics secrets que aquesta vida et reserva, i llavors recordaràs aquest dia, el dia que vas optar per desaparèixer del mapa. No ho oblidis.

La llum es va apagar de cop, en Sam es trobava sota l’aigua. Horroritzat va estirar la seva cama, ja no estava lligat, va nedar i nadar cap a la superfície. Cada braçada li costava un gran esforç, però volia lluitar, lluitar per viure. Quan a la fi va sortir a l’exterior va exhalar aire fresc. Després va cridar, no va ser un crit de dolor, ni d’enuig, no, va ser un crit de goig i d’eufòria. 

CONTE DE NADAL. PER EMILY CALDERON

CONTE DE NADAL. UN ÀNGEL A CLASSE?. PER EMILY CALDERON

És l’última setmana de classes del mes de desembre. Tots estem molt esverats perquè tenim moltes ganes de tenir festa. Pensem en tenir dues setmanes de vacances per anar-nos a dormir tard i despertar-nos tard. Però ja fa dies que també rumiem en una altra cosa, fa uns dies la Mercè la nostra tutora ens va dir que vindria un nen nou a la classe, les noies pensàvem si seria guapo, lleig, simpàtic, “frickie”, com en G.Parals en Ferran o en Pere. Però seria tot el contrari cap de nosaltres ens imaginàvem que tipus de persona vindria a 3rC.

Va arribar divendres i estàvem contents per els nostres regals de l’amic invisible, però la Mercè ens va fer callar a tots per dir-nos que aniria a buscar al nen nou i que esperava que ens portéssim bé amb ell, com als nous que em tingut aquet any i que a 1r i a 2n no hi eren a la nostra classe, com l’Ana María, l’Arnau, en Genís i d’altres...

Van passar uns deu minuts, a la classe tots estàvem cridant quan sentim un soroll de com s’obre la porta era la Mercè i darrere seu en Gerard el nen nou, tots ens vam quedar en silenci Perquè? Per que aquell noi no era normal tenia unes espatlles d’unes dimensions exagerades per la seva edat, per cert tenia casi la mateixa camisa que en Pere però a en Gerard li anava millor.

Alguna que d’altra persona s’ha li va escapar el riure o d’altres els vam sentir com deien “Mira el fill d’en Frankenstein” o altres comentaris com “Aquet noi li agrada nedar eee”. Les noies pensàvem en les seves espatlles “com pot tindre aquestes espatlles” eren impressionants.

En Gerard tampoc estava tan malament era guapo, alt, ulls foscos, cabell negre, però eren les seves espatlles que el feien molt interessant, misteriós com si tingues un secret molt gran que amagar. Aquell divendres els nois estaven impressionats i no cal parlar de les noies, més d’una noia és va quedar bavejant. Ens vam quedar pensant en que en Gerard feia algun esport que utilitza molt els braços com la natació, waterpolo,...

A l’hora del pati no faltava la típica noia que anava a parlar amb ell, bueno a parlar, a lligar.

Quan vam entrar a classe la Mercè li va dir:

-Tens unes espatlles molt grans, no? Que amagues les teves ales de àngel sota la jaqueta o es que en portes molts de jerseis per que tens fred.

Ell es va riure però ens vam quedar pensant “És un àngel?” era impossible però sempre pot passar. Així que vam fer un pla per fer que es treies la jaqueta, i veure que portava sota. Vam fer que una de nosaltres queia i l’embrutis l’esquena, però no va funcionar. Va anar capa la Mercè i li va dir si podia sortir per anar al lavabo per rentar-se, així que li vaig demanar a la Mercè si jo també podia anar al lavabo, tenia molta curiositat per saber qui era. Així que vaig sortir darrera de ell, no em va veure però em vaig acostar a la porta del lavabo dels nois i el vaig sentir con deia:

-Quin mal tindre les ales doblegades tant de temps fa mal.

Vaig obrir la porta i el veig amb les ales enfora estirades eren gegants blanques però un blanc brillant, eren precioses

Li vaig dir tartamudejant:

Ettss unn unn ààànnngggeeelll

Ell també es va quedar mut. Quan ens vam recuperar del xoc em va dir que ningú no podia saber que era un àngel que nomes ho sabia jo i que tampoc tindria que sapiguer-ho.

Li vaig dir que no passava res que li guardaria el secret, que no so diria a ningú. Sorprenentment em va creure i vam tornar a classe tranquils com si no passes res, ell va anar amb els nois de classe que és va fer amic d’algun. Les noies em van preguntar que si havia esbrinat alguna cosa lis vaig dir que no que era un noi normal, que nomes tenia unes espatlles molt grans i de broma lis vaig dir:

-Esta confirmat és el fill d’en Frankenstein.

Ens vam riure i vam passar del tema.

El secret que en Gerard era un àngel ningú l’esbrinarà mai.

CONTE DE NADAL. PER LAURA REGINCÓS.

CONTE DE NADAL. PER LAURA REGINCÓS.

Les carrosses es posaren en marxa després de més de mitja hora d'espera en la qual l'únic entreteniment havien sigut dos nens marroquins i els seus pares, que venien a buscar caramels i ens cantaven les cançons de sempre, que aviat trobaríem odioses quan portéssim hores pujant i baixant pel passeig, barallant-nos a crits amb el cony de nens que volien pujar, escridassant els avis quan es tiressin sobre els caramels aixafant els nens petits i aguantant els crits de la gent, que mai en tenia prou. I per si fos poc, tota l'estona tenint por a que la seva germaneta la reconegués. Les havia passat negres -mai més ben dit.- perquè li toqués seguir el rei negre i, per tant, el fosc maquillatge li enfosquiria la cara i impediria que la reconegués. Ara, on s'havia vist un patge de raça negre amb cabells castanys llargs i ulls clars? Perquè al principi tot molt bé, la roba no molesta, les bosses de caramels estan plenes, el maquillatge aguanta i el barret no fa calor i aguanta els cabells. Però, després de barallar-se amb aquella tropa de morts de gana armats amb fanalets? La roba pica i surt de lloc, el mocador cau i el coll és blanc -oh, sí, pare blanc i mare negre, com les zebres, no te fot?- el maquillatge del voltant dels ulls, temples i boca cau per la suor, el barret es mou, cauen els cabells, s'enganxen al maquillatge i... agh! I després, a Casa Pastors... Oh, després! No hi ha mai tovalloletes per tothom. De debò, què collons els passa, que sí, que estem en crisis, però per un parell de paquets més no s'ensorrarà l'ajuntament. Sempre acabem igual. Tots acumulats en aquella merda de lavabos, que els degueren fer quan hi havia racionament d'espai, perquè... És increïble, després del collons de cavalcada has de tenir forces per jugar al tetris, intentant arribar a la maleïda pica, encara amb la roba de patge, per treure't el maleït maquillatge. I si eres blanc o ros, rai, però si eres negre... Ui! N'hi havia per estona. I a més a més, no podies deixar-ho a mitges, no! Els llocs més punyeters eren darrere les orelles, sota el nas... Tot el maquillatge riellant sobre els ulls, les mànigues molles... Però no agafaves fred, què collons. Ja hi havia tota la gent intentant treure't el lloc per donar-te escalfor. I pobre del que volia anar al vàter. Ja! Acabaves sortint d'allà quan no tenies més resistència, amb la cara com si fossis un punyeter escura-xemeneies, fins que trobaves un amic o conegut amb una tovalloleta nomésmig feta servir que et venia a veure i te la oferia i tu, plorant de l'emoció, et netejaves la cara. Però no tornaves al color original, no. Això pels afortunats. Podies triar entre ser un patge ros i blanc, i que et coneguessin, o ser negre i no treure't el maquillatge ni l'any que bé. I el boig aquell de la gavardina, cridant que ràpid, que volia tancar. I abans de que comencés la cavalcada, fent de carter a la plaça. Sí, somrient sota el mocador i tractant als angelets dels papes amablement, perquè se't fotessin a plorar perquè no sabien qui eren... Ui, sí, els papes els entregaven als genets de l'apocalipsis. El 21 de Desembre arribava al 5 de Gener. Tots els motivats de l'institut s'havien equivocat. Els nens plorant, tu agafant-los de la mà morin-te de calor -o de fred, sempre fred o calor, mai un temps normal.- perquè el carter, tot simpàtic, els hi agafi la carta, els hi doni una piruleta i, xuclant-la i aguantant-se les llàgrimes, orgullosos de la seva gesta, tornin als seus pares. I les fotos se les quedava el collons de carter de la barba. L'única cosa bona era ficar-se darrere les cortines de les voltes i robar piruletes. Oh, però ni tan sols allà es podia fugir de les cançonetes. No Nadales, no. Les Nadales pels aficionats. És un pallasso, ha perdut el seu nas, no sap on trobar-lo, no sap on l'ha deixat. Potser se l'ha deixat... posat! Agh, de veritat? A qui se li acut torturar-nos així? I a la tarda, amb presses, dissimular davant els germans petits, pujar en un autobús, tots apilonats -els patges de l'orient, en autobús! Si ens veuen els nens què els hi direm, que hem hagut de matar els camells perquè estem en crisis? O posar-nos a ballar a lo Michael Jackson i dir-lis que estan somiant?- fins a baixar a la quinta porra. I esperar-se que comencés el collons de cavalcada inflant-se a caramels. I tenies sort de no anar a darrere d'algun rei, perquè, com que el bon home era rei i pensava que les coses sortien de l'aire, gastava els seus caramels de seguida i ni havies de donar dels teus perquèel rei no es pot quedar sense caramels. Doncs que els guardi, cony! Que els patges no som màquines de fer caramels!

Apa, per fi arrenquem. Miro els meus companys de carrossa amb cara de circumstàncies, mal asseguts i amb sacs de caramels oberts a les mans -i un piló a la boca- però els mocadors ens tapen les expressions. Oh, perquè ens hi seguim apuntant? Aguanto un tros de serpentina que està caient, -mal enganxada amb les presses, quina sorpresa, eh?- i el tractor, sense pressa, enfila el carrer. La imatge, com cada any, és bonica. Llums i fanalets, nens rient, i la cançoneta de Visca els tres reis -oh, sí, adoreu-me, mortals- ens envolta. Començo a tirar caramels amb desgana quan se m'acosta corrent un pare, amb un nen a les espatlles, amb cara d'estar malalt. Aguanta amb prou feines un fanal enorme amb forma de peix, que treu llum.

-Patge, patge! -crida, seguint el ritme de la carrossa. Ignoro els altres nens i em poso dreta, sense parlar, resulta que no tinc accent oriental.- En Kilian no ha pogut entregar la carta perquè estava malalt, i té por que els reis no li portin res. Que no els hi podries entregar?

Em passa una carta del Corte Inglés, mal tancada i amb un dibuix esquemàtic de tres homes amb panxes com botes i barbes somrient. L'agafo, sorpresa, i el nen em somriu.

-Sí, ja li prepararem uns regals. -dic, amb el meu millor accent de patge. Corro a agafar uns caramels per donar-lis al nen, però el pare, complerta la seva missió, ha perdut el ritme i els veig allunyar-se, la carrossa ja comença a encarar el passeig. Encara els hi tiro els caramels, però abans el pare no s'ha començat a ajupir un piló de nens amb bosses i avis es tiren a sobre. El nen em fa adéu amb la mà, i li torno, amb un somriure estúpid a la cara.

Ah, sí, és per aixó que cada any m'hi apunto.

CONTE DE NADAL. PER JUDIT GRUAS TORRÓ

CONTE DE NADAL. PER JUDIT GRUAS TORRÓ.

Va aixecar-se pausadament  i amb un mal de cap lleuger  que l’inundava com cada matí. Amb un esforç va incorporar-se, i els peus calents van posar-se sobre el terra fred, a causa de la gèlida fredor d’aquella nit. Amb un sospir va aconseguir desenganxar-se l’edredó i la manta verda de sobre. –com odiava aquella rutina- Va caminar amb el seu cos nu, sense molestar-se a posar-se res a jutjar per la fred que feia. La llum del lavabo va provocar-li una ganyota en veure’s la cara de bon matí, i els cabells reposant damunt les espatlles blanques. Mentre es treia les lleganyes dels ulls, va passar-li pel cap que avui era 21 de desembre, feia dies, o més aviat mesos...que era de l’únic que és parlava, un trist apocalipsis a la 1 del migdia, va sorgir-li un somriure dels fins llavis, ella no creia en aquestes coses, i tampoc ho faria ara. De puntetes, va caminar cap a l’habitació buida i trista, força fosca perquè tot just sortia el sol, però no calia obrir el llum. Amb desgana, va obrir el tercer calaix del moble blanc començant per dalt, i va agafar-se la roba interior. Fixant els ulls a la catifa beix i la sanefa negre va girar-se, i va ajupir-se per remenar el piló de roba que reposava sobre el terra de l’habitació, sense pensar-ho gaire va agafar els texans que s’havia posat dies abans i una samarreta plegada cuidadosament sobre el llit, que li havia deixat la seva mare dies abans, i ella, no s’havia ni molestat a endreçar-la. Va obrir l’armari gros, massa ple de roba, i massa desordenat, però en ella li agradava aquell caos de roba vella, va triar el jersei verd. Agafà el portàtil i el va posar a dins de la motxilla, juntament amb l’estoig i la llibreta que encara no havia obert del dia anterior. Amb un pas feixuc va baixar les escales, la motxilla la va deixar sobre el sofà i va dirigir-se a la cuina, ja tenia l’esmorzar mig preparat, amb el cafè tebi que tant li agradava, desprès de menjar-se amb gust el iogurt amb aquells cereals integrals tan bons, va posar-se sucre al cafè i se’l va beure a poc a poc, assaborint cada glop, com li agradava. Notà la presencia del seu pare a darrera, va girar-se i ell va somriure mentre deia un ‘’bon dia’’ amb veu de adormit, ‘’bon dia papa’’ va contestar, van intercanviar unes breus paraules abans de que ella s’abrigués i marxés cap a l’institut. Amb pas ràpid va caminar un minut, dos com a màxim fins arribar a casa de l’Àngel, i allà, ja l’esperava a fora assegut a l’escaló cridant-la amb veu alegre. Van esperar que arribes l’Àfrica, com no, avui els sorprenia portant una gavardina vermella i una bufanda massa grossa per al seu curt coll. Queixant-se del fred que feia  i del vent que se’ls  colava per tots el forats possibles, van caminar fins al seu destí. Com sempre, arribaven tard, ella seguia capficada amb aquella llum que havien vist mentre pujaven, en canvi, l’Àngel i l’Àfrica parlaven animadament de les seves coses. És van sorprendre en arribar a l’institut i que no i hagués absolutament ningú, ni els altres alumnes, que, com ells, sempre arribaven tard. No van poder pensar gaire més, ni capficar-s’hi, els tres van notar aquella escalfor i la llum blanca que els il·luminava, i sobretot van notar el fi ganivet que traspassava la jaqueta gruixuda que els abrigava.

CONTRAFACTUM. PER CARLOS PAITOVI

Contrafactum de 

Quan somrius

Ara que es Nadal i tothom s’abriga

Ara que les llàgrimes són de granit

Ara que no podem ni tan sols gaudir

Avui que hem d’estar amb família i ben units.

Ara que hem de parar la taula

Ara que ja vénen els convidats

Ara que més que mai hem de combinar els colors

Val mes que comencem a tallar el torró.

Es hivern i Nadal

Quan comencen les cantades

quan els nens estan nerviosos

I no paren de jugar.

El tió esta cansat

de tants cops i tant menjar

que li donen sense pensar ni pietat

però amb molt bona voluntat

CONTE CURT DE NADAL. PER MIREIA GIOL

L’Àngel de la guarda !

Es l’última setmana de classes del mes de desembre. Tots estem molt esverats perquè tenim moltes ganes de fer festa.

Ja fa dies que  la tutora ens va explicar que començaria un alumne nou i que s’havia decidit que aniria a la nostra classe, a tercer C. Tothom tenia moltes ganes de saber com seria, com es diria, seria simpàtic o no, seria alt o baix... i moltíssimes preguntes més.

Per fi  va arribar el dia esperat. Per la porta de la classe després de la tutora, va entrar  el noi que tots estàvem esperant: l’Aitor. Un noi ros, d’ulls blaus, amb pigues a les galtes, somriure perfecte, ben vestit, amb la mateixa samarreta d’en Pere, per cert!. Caram, on és en Pere? I en Pere no hi era! -Segur que s’ha dormit -vaig pensar. 

Aquest noi era molt perfecte, però tenia una cosa que no encaixava gaire: unes espatlles d’uns dimensions exagerades per la seva edat. Els alumnes ens vam començar a estranyar d’aquelles mides i el mateix dia va córrer el rumor que era fill d’en Frankenstein i que duia la jaqueta del seu pare.  Jo, lluny de pensar aquesta bestiesa, em vaig imaginar que devia fer natació, waterpolo o algun esport d’aquests que fas molt de braços.

Va arribar l’última dia i amb les meves amigues, fent un resum del que havia passat durant la setmana, ens vam adonar que en Pere feia molts dos dies que no venia. Els mateixos que teníem el noi nou a classe.  

Com que jo m’havia fet molt amiga de l’Aitor, li vaig dir :

-Que estrany! En Pere fa dos dies que no ve i ningú no en sap res.

-Mireia... t’haig de confessar una cosa... –va dir el noi nou - Jo... sóc... un...un...un àngel...però no un àngel normal, no... sóc l’àngel de la guarda d’en Pere... En Pere fa dos dies que fa campana i jo m’he ofert a venir en el seu lloc per saber què sent un noi de carn i ossos en una classe de tercer d’ESO.

- Uf, em deixes descol·locada! –li vaig dir sense poder-me creure el que m’estava dient.

Com que va veure que no m’ho acabava d’empassar, es va descordar la gavardina, es va abaixar una mica la màniga del braç esquerre i em va ensenyar un plomissol blanc com el cotó fluix. Em va dir que si li prometia que no ho diria a ningú, m’ensenyaria les ales esteses. Em va fer tanta angúnia que li vaig dir que no gràcies, que encara em desmaiaria.

Li vaig preguntar si li havia agradat de ser un noi de tercer i després va ser quan se’m va acostar de cop i em va fer un petó. I en aquell moment va desaparèixer i a la mà m’hi vaig trobar una postal de nadal que deia: “aprofiteu el temps que teniu, que això de ser àngel no és pas tan divertit com sembla”.

CONTRAFACTUM DE NADALA INGRATA. PER GENÍS PLAJA

TEXT 13. CONTES CURTS DE NADAL

Qui s'atreveix a superar l'originalitat d'aquests dos contes?????????????????????????????????????????

Contes curts de Nadal

 En Malitó

En Malitó es pela de fred. Li ha tocat treballar la vigília de Nadal a la botiga de perfums, bijuteria i roba de complement. Fa de guarda de seguretat.

Segurament per un poble que en prou feines arriba als 4.000 habitants no té gaire sentit que hi hagi servei de seguretat a la porta d’una botiga com aquesta. La resposta la trobem a les ànsies d’exhibicionisme de nou ric del propietari. Des que li va tocar la loteria de Nadal, les ostentacions són cada vegada més extravagants. I el guarda de seguretat és la de les menys.

Les gotes d’aigua-neu i el ventet fred li posen pell de gallina, nota com se li ericen tots els pèls del cos (bé, gairebé tots).

Malgrat el fred que té al cos, no li ha passat desapercebut un estrany vianant, amb una gepa estranya sota una gavardina grisa. Porta més d’una hora passant per davant la botiga, sembla com si li fes por entrar-hi.

La possibilitat que aquesta por li provoqui ell, com a guarda de seguretat, el fa estar amb tots els cinc sentits activats. Això provoca que encara noti el gust del dinar (una hamburguesa amb ceba i maionesa), que senti amb força l’olor barrejada de perfums i colònies barates que surt empesa per l’aire calent de dins la botiga, que senti les pesades i reiteratives nadales que surten pels megàfons instal·lats pels comerciants, que senti la picó provocada per la bufanda que toca la pell del seu coll i que no perdi de vista a l’estrany geperut amb gavardina.

El guarda saluda a una mare generosa de malucs i veu com el geperut de la gavardina mira fixament la porta, Malitó s’adona que els cabells de l’estrany són de color d’or, quatre rínxols li surten d’un barret d’ales, i que els ulls són verds maragda, d’una intensitat fora del normal.

Pres per la mirada maragda, no s’adona que el geperut passa pel seu costat i entra a la botiga. Havent passat, encara té el cervell pres per aquells ulls d’aigua selvàtica.

Malitó reacciona i entra a la botiga buscant la deformada figura, que no li costa gaire trobar.

El geperut agafa coses de forma compulsiva, a dreta i esquerra troba coses prou interessants com per agafar-les. Al final de tant carregat que va, els braços ja no dones per tant i se li comença a vessar la compra, però ell no s’atura i continua caminant i agafant objectes allí i allà.

Malitó s’ajup i recull un desodorant de bola per a dones. No té alcohol. Accelera el pas i fa aturar el geperut tot agafant-lo per l’espatlla dreta. L’estrany fa mitja volta , mira al guarda, obre els ulls de maragda i surt corrents fent caure a Malitó a terra, mentre li cauen al damunt la majoria d’articles que havia agafat dels prestatges.

El guarda recull la gorra i comença a córrer darrera el de la gavardina, la botiga no és molt gran, però és un laberint de prestatge, això permet a Malitó tallar per un passadís i saltar damunt de l’estrany que crida amb un fil de veu molt agut i lleu.

Agafant-li el braç, Malitó porta a l’estrany personatge, amb estranya gepa, ulls verds i cabells d’or, ara absolutament a la vista després d’haver perdut el barret en la cursa pels passadissos de la botiga.

L’amo de la botiga amenaça en cridar a la policia si no s’aclareix el què ha passat, i deixa deu minuts al guarda perquè en tregui l’entrellat.

A Malitó li sembla clar, és un pertorbat que volia robar a la botiga. Li demana que es tregui la gavardina. El ros geperut no diu ni fa res. Li exigeix que se la tregui. El ros geperut, somiquejant, es comença a treure la gavardina, alhora, tot de borrissol blanc empastifa l’ambient. El ros geperut deixa de ser geperut per esdevenir... alat!

Malitó es queda paralitzat al veure unes ales blanques i enormes a l’esquena de l’estrany. Porta túnica blanca i sandàlies.

Els ulls verd maragda s’entelen de llàgrimes que no acaben de sortir.

-          Collons de collons! Què collons ets!?

-          Un àngel...

-          Collons! I què recollons hi fas?!- la cara de Malitó, de cop, s’esglaia encara més- Que em vens a buscar? Que és la meva hora?

-          No sé de què em parla... jo només he vingut a veure com és realment això del Nadal.

En Malitó s’alleugereix, li ha passat l’efímera suor freda que li havia recobert en un moment la pell.

-          I per què un àngel ha de venir a visitar el què és el Nadal?

-          Perquè m’han dit que és un temps on es compra molt i es menja molt, perquè vull saber com són aquests excessos.

D’allà on vinc no hi ha botigues ni menjar, no hi ha cap tipus d’excés, la felicitat és eterna i immaterial... i és molt avorrit!

En Malitó no entén res, com pot ser que un àngel li interessi el consumisme del Nadal a Occident. Ni els àngels tenen una mínima sensibilitat per l’esperit nadalenc d’amor, pau, família i religiositat?

-          Però, i l’esperit nadalenc...

L’àngel el talla mentre es pentina els cabells daurats amb els dits.

-          Collonades, com diries tu. Això del Nadal és cosa vostra, no d’allà dalt, i el més interessant són les compres, els regals, el menjar, el beure... La resta collonades! És que no veus la teva família cada dia? No els trobes pesats? Doncs sense beure i menjar sense parar els mataries tantes hores junts...

L’àngel fa una mirada de pena, arronsa les espatlles i diu:

-          Deixa’m gaudir del Nadal, deixa’m gaudir de la felicitat de comprar, regalar, beure menjar i jaure sense parar. Ja és prou trista la vida sense sexe...

En Malitó es grata el clatell mentre obra la porta del magatzem i li indica la sortida a l’àngel de cabells d’or. Aquest somriu i marxa ràpidament, fent saltirons. S’atura de cop, es gira i diu:

-          Bon Nadal!

Jordi Casals i Prat

Torelló, Nadal de 2007

 Hogoland

Explica una llegenda que ja fa molt de temps un jove hogol, tot cercant un nou lloc on viure, va arribar al món dels humans. Allí va trobar rius i llacs, muntanyes i planes, aiguamolls i deserts, neu, aigua i núvols, i el mar... que bonic és el mar (pensava el Hogol). Però el que més va trobar el Hogol va ser gent. El món dels humans és ple de gent i la gran majoria viuen en pobles i ciutats. De ben segur que són bones persones per poder conviure tots junts. I amb aquest pensament en Hogol va decidir de quedar-se a viure amb els humans. 
Però ben aviat va veure que les coses no eren tan maques com ell s’imaginava. La gent que allí habitava era físicament igual que ell i externament no es podien diferenciar. Però l’interior, l’essència del seu esser tenia quelcom desconegut per a ell. En Hogol es va adonar que els humans no deien el que pensaven. Molts cops fins i tot deien el contrari del que pensaven. Es va assabentar que moltes persones lluitaven contra altres persones per motius que ell no entenia, que l’ignorància i el desconeixement provocava la por i l’odi. En Hogol no entenia res... allí ningú feia res pel plaer de fer-ho. Totes les coses tenien un preu. Algú li va dir que fins i tot l’amistat tenia un preu. Com es podem comprar els sentiments? i amb quina moneda es pot pagar?
De mica en mica, la petita llum que il.luminava el seu cor es va anar apagant cada cop més. Allò era molt diferent del que ell havia imaginat i se sentia atrapat en un món cruel i despietat. La gent el mirava de reüll i de vegades podia sorprendre algú que l’assenyalava amb el dit rere seu. 
'Aquí el primer és un mateix i la resta importa ben poc', va pensar en Hogol mentre una llàgrima es resistia a sortir dels seus ulls. 
Tot i així, hi havia una cosa d'aquell món que ell estimava: el mar. Era tan immens, tan misteriós, tan tranquil quan era en calma, i tant poderós quan s'enfurismava... Sempre que se sentia trist anava fins la platja i allí sol, mirant l'horitzó sovint plorava la seva tristor. Però un dia, mentre en Hogol es trobava a la platja, de sobte un vent suau i llunyà va acaronar les seves galtes. I entre el xiu-xiu del vent va poder reconèixer la veu del Germà Arbre, l'arbre savi que viu a Hogoland i gran amic de tots els Hogol.
- Germà! Quina alegria poder escoltar la teva veu!
- Fa temps que et veig en aquesta platja, jove Hogol. I cada cop que ho faig et veig plorant. Quin és el mal que ha ofegat el teu cor? 
- Tinc molta por Gran Germà...
- De què tens por? 
- La gent... aquí la gent és diferent. No diuen el que pensen i no fan el que senten. Tinc por de tornar-me com ells, Germà.
- No creguis que són tan diferents de nosaltres, però tens raó: podries tornar-te un d'ells. Vés amb compte.
- Potser tu em podries ajudar Germà?
- Ajudar-te? Com, jove hogol? 
- Potser tu podries evitar que em torni com ells i fer que sigui feliç per sempre i mai més torni a plorar . O encara millor: perquè no els canvies a tots ? El món seria molt millor d'aquesta manera Gran Germà!.
- Sí: veritablement seria un lloc meravellós per viure-hi, però tot i que tinc poders màgics, no són tan poderosos per aconseguir-ho.
L'expressió d'il.lusió que per un moment s'havia dibuixat a la cara d'en Hogol es va tornar a convertir en tristor i va a tornar a abaixar el cap. 
- No ploris, jove Hogol. Així no solucionaràs el teu problema.
- I que vols que faci, Germà? Ni tan sols tu, amb els teus poders pots fer res! Que pot fer aquest pobre Hogol?
- Pots fer moltes coses (li va somriure la veu). Tu mateix ho has dit abans, pensa-ho una mica.
- Què és el que he dit abans?
- Que tenies por de tornar-te com ells. Si et pots tornar com ells, no creus que ells es poden tornar com tu?
- Com? 
- Els humans són com nosaltres en una cosa molt important: no son dolents de mena. Els fan tornar així. Pels motius que sigui s'hi tornen però no ho son per natura.
Ara pensa una mica, si a tu et sorprèn la seva manera de fer, de viure, de sentir, no creus que ells també es sorprenen quan et veuen a tu? Potser els pots ensenyar a veure les coses d'una altra manera, a fer somriure quan algú està trist, a abraçar quan algú te por, a donar amor quan trobes un cor trencat.
- Creus que serviria de res? Aquí hi ha moltíssima gent i jo conec molt poques persones.
- No et preocupis per la quantitat, l'important és que encomanis la teva felicitat a la gent que coneguis. La felicitat d'un mateix mai ho es del tot si la gent que t'envolta no ho és. Si fas el que et demano Hogol, jo et concediré el que m'has demanat abans.
- Fer feliç tot aquest món?. 
- Fer feliç tot aquest món sí, però tan sols un dia a l'any. Els meu poders no son tan grans, > però un cop l'any puc fer que tothom sigui feliç Hogol, sempre que tu compleixis la teva part del tracte.
- Sembla molt difícil el que em demanes Germà, els humans tenen un món meravellós però hi viuen d'espatlles. Tot i així ho intentaré, Gran Germà. 
- Has parlat amb molta saviesa jove hogol. Recorda: mentre tu facis el que has promès jo compliré la meva part, d'acord? 
- Si! D'acord! 
En Hogol es va trobar dret a la platja amb els braços estesos, igual que feia quan era petit allà a Hogoland, al costat del Gran Germà quan el vent bufava. 
Ja no plorava, se sentia molt bé. El Gran Germà havia vingut de molt lluny per parlar amb ell. Això no era gaire corrent... Potser era una persona especialment estimada pel Gran Germà. Per primer cop en molt de temps en Hogol va somriure mentre mirava com el Sol s'enfonsava en l'horitzó i la Lluna començava a empaitar-lo. 
Que haurà fet el Sol a la Lluna perquè sempre l'estigui empaitant? (es preguntava en Hogol) I amb aquest enigma al cap va tornar a casa per passar la nit.
L'endemà al matí, en Hogol va sortir al carrer i es va quedar meravellat. Havia nevat! Tot era blanc, que bonic! Però alguna cosa estranya passava... Tothom que caminava pel carrer duia un somriure a la seva cara i quan es creuaven es saludàvem i mirant-los als ulls mentre ho deien en Hogol va veure que aquest cop sí que deien el que pensaven i que sí que feien el que sentien. Els carrers eren plens de llums i colors i els nens corrien d'un lloc a l'altre, igual que les papallones que volen fins a la llum d'un fanal.
- Què passa? (va preguntar en Hogol a un home que passejava pel carrer)
-Avui és Nadal! 
-Nadal? 
- És clar! Avui és un dia de felicitat per a tothom. Ens reunim a casa i passem el dia amb la gent que estimem i desitgem a tots que siguin feliços. 
En Hogol va somriure en adonar-se que el Gran Germà havia complert la seva paraula i que almenys, un cop l'any aquell món semblava Hogoland. 
I des d’aleshores aquell hogol ha estat voltant per aquell món, sempre intentant compartir la seva felicitat amb la gent que ha anat coneixent. Fent somriure el que està trist, abraçant el que té por i donant amor al que té el cor trencat, tal com li va demanar el Gran Arbre. El Gran Germà a canvi cada any envia un dia de felicitat per tothom. I així serà sempre que en Hogol compleixi la seva part del tracte. 

                                                                                Anònim. 

POEMES DE NADAL. EXERCITEM LA MEMÒRIA COM QUAN ÉREM PETITS!!!

EXERCITEM LA MEMÒRIA.
1.- Estudia un poema o cançó de Nadal dels següents:
N'hi ha per a tots els gustos!!

LES FIGURES DEL PESSEBRE

El temps sant és arribat

i amb el fred, la neu i el gebre,

les figures del pessebre,

una a una, ja han tornat.

La dona que renta,

la vella que fila

i el brau caçador

que sempre vigila.

La noia que porta

la gerra i el pa

I aquell pescador

que al riu va a pescar.

El vell que la terra

remou amb catxassa

I el que es beu el vi

de la carabassa.

El del feix de llenya

i aquell pastoret

Que va amb la catxutxa

perquè té molt fred.

La jove mestressa

que duu la gallina,

La del cistell d’ous

i el sac de farina.

Aquells que sonant

van fent son camí;

El del flabiol

i el del tamborí.

Del sac de gemecs

el qui sempre plora

i el de la simbomba

que ronca a tothora.

També els tres pastors

que fan el sopar

i couen les sopes

i llesquen el pa.

Figures eternes

de vida senzilla

que eixiu de la llum

que enmig del cel brilla.

Vosaltres al món

porteu resplendor

Oh, fràgils figures

Per fer un món millor!

(Joan Llongueres)


L’INFANT

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,

abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,

abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,

abans del mar, conqueridor sense cronistes,

i dels estels parant la taula dels desficis,

abans dels savis, les presons i els coliseus

i tota terra d’artificis,

quan tot era un mantell de buit molt fi

i el negre un sol color sense cap vora,

aquest dolor d’infant que plora

ja era aquí.

(Carles Torner)

LES ESTRELLES

El cel és un camp

ple de meravelles;

l’ha llaurat el Sol,

la Lluna és qui el sembra.

La llavor que hi cau

tot seguit arrela;

arrela i floreix,

cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,

les flors se repleguen;

quan el Sol se pon,

totes s’esbandeixen.

Des de dalt del cel

guaiten a la terra;

cada infant que dorm

una estrella el vetlla.

(Apel·les Mestres)

LA VIGÍLIA

La vigília, la lluna

s’ha llevat més esplendent,

més somniosa, com una

baiadera d’Orient.

La lluna sap tantes coses

que l’infant no pot dormir:

es confessa amb les aloses

i aviat serà el matí.

La vigília, la lluna

porta un estel al costat

que sembla una perla bruna:

Venus li fa de criat.

Els fanals de l’estelada

esclaten de mil en mil:

esperen la cavalcada.

L’ametller treu flor d’abril.

I el rosari que s’engruna

dels estels del firmament

morfon la faç de la lluna

amb la claror d’Orient.

(Carles Fages de Climent)

NADAL PER SEMPRE

En la llàgrima d'un estel
o en un bocí de lluna,
en el somriure d'un infant
o en uns ulls de tendresa,

en un petó de mar
o en el ball d’un camp al vent,
en una taula compartida
o en una mà oberta,

en un dringar de pau
o en la flaire d'una llar,
en la il·lusió del demà
o en un cor que estimes...

trobaràs la dansa d’un llumet,
trobaràs el cant d’una flor,
trobaràs la màgia de la nit,
trobaràs sentit al Nadal.

Llavors ja no et caldrà
esperar que arribi el dia;
i en cada moment de vida
sentiràs batecs d’amor.

Àngel Daban

CONCURS DE CONTRAFACTUMS DE NADAL

EL GUANYADOR/A D'AQUEST ANY ÉS...

_______________________________________________________

AMB EL CONTRAFACTUM DE LA CANÇÓ...

_____________________________________

AMB EL TÍTOL...

________________________________________________________


EL PREMI PER AL GUANYADOR ÉS...

_________________________________________________________


El 18 de desembre publicarem aquesta informació. Mentrestant... a concursar!!

TEXT 12. EL CONTE DE NADAL DE CHARLES DICKENS

Crítica cinematogràfica.

 

EL CONTE DE NADAL DE CHARLES DICKENS.

 

Exercici : Escriu una crítica cinematogràfica sobre la pel·lícula del conte de Nadal.

.

* .- Introducció.

1.- Parla de l’autor del conte i del director de la pel·lícula. (Busca informació de Charles Dickens i de Jim Carrey).

2.- Explica la teva impressió sobre l’argument i sobre la posada en escena (espais escènics, actors, vestuari, mobles, objectes, il·luminació...)

3.- Comenta la teva opinió sobre els diàlegs, les imatges, la interpretació dels personatges, la música.

4.- Conclusió.

 

 

Ets pots ajudar amb aquesta crítica.

Aquests dies de garlandes, nadales i dies joiosos i nadalencs em fan pensar en aquell conte que ha estat dut al cinema en vàries ocasions: El Conte de Nadal de Charles Dickens. En aquesta història, Dickens crea un personatge Ebenezer Scrooge, un home rude i egoista que desprecia als nens, als pobres i al seu pobre empleat. I és que Dickens com en moltes de les seves obres, retrata un personatge que ben bé podríem trobar no només als carrers de Londres, sinó a qualsevol ciutat. Per tant, és un personatge que trenca amb la imatge idíl·lica de la nit de nadal. No tothom viu igual aquesta nit. Això sí, hi ha una evolució del personatge rude, gràcies a l'aparició de tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Aquestes aparicions fan reaccionar Ebenezer Scrooge i el fan tornar amable. Clar que això és literatura, i ja sabem que de vegades la realitat supera la ficció. Ja coneixem que mentre alguns estiguem asseguts a taula el dia o la nit de Nadal, d'altres amb prou feines tindran un tros de pa per menjar. Dickens doncs ens mostra les dues cares de Londres, com podrien ser també les dues cares del món, els pobres i els treballadors,d'una banda i els banquers i rics, de l'altra. El relat de l'autor anglès ens permet somniar en una utopia, la utopia de la nit de Nadal.

TEXT 12. EL CONTE DE NADAL DE CHARLES DICKENS.

AQUESTA ADREÇA ÉS LA D'UN BLOG ON PODREU OPINAR SOBRE LA PEL·LÍCULA O LA LECTURA DEL CONTE DE DICKENS.

http://ploma.quellegeixes.cat/forum/index.php?PHPSESSID=a8rlkujfqgdfjkjg162ba63cn5&topic=7092.0

LLISTAT TREBALLS REVISTA. 1R I 2N TRIMESTRES

TREBALLS PER A LA REVISTA

1.- NOTÍCIA REAL O INVENTADA
1.1- NOTÍCIA SOBRE LA VAGA D'ESTUDIANTS

2.- CRÍTICA MUSICAL

3.- DIÀLEG DE FRASES FETES

4.- L’ENTREVISTA TEMÀTICA

5.- L’INVENT

6.- L’ANUNCI DE 2A MÀ

7.- L’ENQUESTA

8.- EL TEXT EXPOSITIU (QUÈ ES PER A TU UN BON AMIC/GA)

9.- EL RESUM D’UNA NARRACIÓ

*.- L’HORÒSCOP (OPTATIU)

*.- ALTRES TREBALLS OPTATIUS.
10.- LA XERRADA SOBRE DROGUES

2n trimestre:

11.- NADALES DE LLAUNA I DE CREACIÓ PRÒPIA.