XERRADES SOBRE DROGUES I ALCOHOL

ESPAI D'OPINIÓ. LA XERRADA DEL MOSSO MANEL

XERRADA SOBRE DROGUES

En la xerrada d'aquesta setmana, hem après que s'ha de vigilar molt amb les drogues, i que no són un joc, que moltes persones han acabat molt malament per culpa d'elles.

En Manel ens va explicar que si mai de la vida has fumat o t'has pres alguna droga i et fas una ratlla de alguna cosa pot ser que t'agafi una cosa rara al cervell i et quedis esquizofrènic o malament del cap permanentment. Deixen moltes seqüeles i danys que són irreversibles i que, quan te'n penedeixes i vols parar, ja no pots  perquè en depens totalment i hauries de tenir moltíssima gent a sobre pendent de tu per ajudar-te.   

Per Judit Gruas.

RESUM I CRÍTICA LITERÀRIA CONTE DE LAURA REGINCÓS

NOTÍCIES FRESQUES. UN TERRATRÈMOL A L'INSTITUT!!!

RESUM I CRÍTICA LITERÀRIA CONTE DE LAURA REGINCÓS

RESUM D'UNA NARRACIÓ: LA CAPITAL FANTASMA

RACÓ DE LITERATURA: HISTÒRIA DE POR

HISTÒRIA DE POR
 Per Laura Regincós. 3D.

EL BON PARE

Caminava amb passos ràpids, les mans ficades fins al fons de les butxaques del gruixut abric, els punys tancats i els dits balbs, els artells envermellits pel fred. La tela de les butxaques era fina, notava els dits fent força sobre la seva panxa. Els braços li feien mal de fred, sentia els fins pantalons ajustats i texans pressionant-li les cames, plenes de puntets per on entrava el fred. L'estètic esquinç a les cuixes era un forat per on el fred vent li mossegava implacablement la carn. Tremolava. Quan havia sortit de casa portava una cua, però ara s'havia deixat anar els cabells, buscant la minsa protecció que poguessin oferir-li al voltant de coll i clatell. Un ble li queia sobre la cara, mig tapant-li la visió de l'ull esquerre, però no acabava de trobar el moment de treure una mà de les calentes butxaques i apartar-lo darrere una orella perquè, total, al cap d'unes passes tornés a caure. El fred li havia morat els llavis i les dents li picaven lleugerament, un so molest que li recordava que aquelles no eren hores per vagar pel parc. La pell se li havia posat de gallina feia estona. Havia de tornar a casa, ho sabia. Ja hauria agafat un constipat, però encara era a temps d'evitar una cosa més grossa. Però no podia tornar.

- Baixa ara mateix! Que baixis! On vas a aquestes hores! Baixa! Torna! Puta, que tornis!

Els crits furiosos del seu pare li ressonaven a les orelles, acompanyant-la amb cada pas. No hi havia manera de treure'ls del cap, sempre allà, sempre putejant. No en tenia prou havent-lo d'aguantar cada dia al tornar a casa, fent pudor de borratxo, amb els seus amics lascius i de tant en tant una pobra sud-americana desemparada i sense papers de la qui aprofitar-se, no. Havia de sentir els seus crits constantment, sempre allà.

Cansada, s'assegué en un banc a qui la fredor de la nit ja havia deixat les fustes cobertes d'humitat. El fred li travessà els pantalons i li mossegà la carn, però ja no li va importar. Recolzà l'abric impermeable al respatller del banc i, plegant els genolls, pujà els peus al banc. Els texans, poc elàstics, es tibaren sobre la seva pell. Hi enfonsà la cara, recolzant el front sobre les ròtules. Els records, les imatges, els crits, li venien el cap en un desordre horrible, i malgrat que intentà evitar-ho, es posà a plorar. No era un plor silenciós, sinó esbufecs, falta d'aire, llàgrimes calentes xopant-li les galtes i de tant en tant un xiscle contingut.

-Merda. Merda. -va murmurar a ningú, recordant aquelles mans ensagnades agafant el bat. Com estava la superfície de fusta polida plena de sang. I el cos a terra, els cabells negres de la pobra immigrant mig cobrint-li la cara però deixant al descobert l'horrible trenc al crani, per on es veia el cervell. I el seu pare. L'ombra que feia a la paret. Les ampolles buides de cervesa, plenes d'esquitxos de sang. Ella no havia d'estar a casa. No havia d'haver tornat encara. No hauria d'haver presenciat l'assassinat. A aquella hora sempre era fora de casa. Quantes noies més havia matat al seu pare?

Recordà com es girava l'home, la seva cara emmarcada per una barba descuidada, els cabells esperrucats, un somriure de dement superioritat, i com havia canviat la seva mirada en veure-la a la porta oberta de l'habitació. Li havia caigut la bossa, els llibres s'havien escampat pel terra. “Puta!” havia cridat el pare, però ella no s'havia quedat a veure com la silenciava. Havia marxat corrents, tancat la porta al seu darrere. Havia baixat les fosques escales del pis corrent, portes negres i tancades al seu voltant, havia empés la pesada porta de vidre i havia fugit al carrer.

No dubtava que ara l'estaria buscant. Esquizofrènic, borratxo, psicòpata. La noia tenia marques del que li havia fet abans de matar-la. Estava aterrida, però no sabia a qui recórrer. Recordà quan tenia dotze anys i li van explicar que la seva mare havia caigut per les escales i s'havia matat. I també recordà -com no, no podia treure's del cap la imatge.- la noia assassinada. Algú es podia omplir els braços de talls caient per unes escales?

-A ella també. A ella també la vas matar. -un gemec s'escapà dels seus llavis. Tragué la mà dreta de la butxaca, el fred la hi va mossegar. Una navalla suïssa brillà a la llum esmorteïda i intermitent d'un fanal antiquat. Respirà fondo. No deixaria que el seu pare l'atrapés. Mai. Aquell monstre amb qui havia compartit sostre tants anys, que l'havia terroritzat des que va matar la mare... S'aixecà la màniga dreta i posà el ganivet sobra la blanca pell.

El primer tall va ser el més dolorós.

RACÓ DE LITERATURA: DIÀLEG AMB FRASES FETES

Fent-la petar

per Eva Feliu Parals

Dues senyores del poble, tornen del mercat després d’haver anat a fer la compra setmanal. Comenten totes les xafarderies del poble, bufff... n’hi ha per llogar-hi cadires!
Carmeta: Ai, el meu nét no es pas gaire de vida, li dono de tot, que si rap, que si lluç, que si fesols.... i això que el que li faig és per llepar-se’n els dits! Però ell és un sac de gemecs, no para fins que no se li dóna el que vol. Jo l'únic que vull és que sigui alt com un Sant Pau.
Joana: Ja ho pots ben dir, i llavors després de fer-li el menjar i tot encara deus ésser la cornuda que paga el beure.
Carmeta: No, no tampoc ens passem.
Joana: És que si fos així, envia’l a fer punyetes. Te’n dóna les gràcies?
Carmeta: Sí, això sí, si no seria massa. Sempre ens fa anar com ell vol, és molt espavilat, ens té a mi i al seu avi a la butxaca.
Joana: A casa meva no funciona pas així, la nostra néta sempre estira més el braç que la màniga i llavors bé a demanar-nos diners, sort que ara la seva mare ha fet creu i ratlla.
Carmeta: I el fill de la Maria... Ho has sentit a dir?
Joana: A hores d’ara ja ho sap tot el casal! Ja em diràs tu, aquest noi sense cotxe pobre, i mira que ell és bon jan.
Carmeta: Aquell cotxe, ja l’ha vist prou!!!!
Joana: I tant, i tant, posaria la mà al foc que per molt que trobin el lladre no trobaran pas el cotxe.
Carmeta: Parlant de cotxes, l’altre dia el meu marit va agafar el tractor per anar al camp a segar el blat de moro, i es va constipar de mala manera.
Joana: A sí? I què, com es troba?
Carmeta: Si mira, va fent la viu-viu. Beu Actimels d’aquells, a veure si fan efecte.
Joana: Doncs encara, en Quim poca para, que si la pròstata, que si no dorm, que si l’esquena... és ben bé un pot d’apotecari, ens hi passem hores fent receptes.
Carmeta: Oh, ja et crec ja, però, mentre ho puguem anar explicant...
Joana: I què faràs avui per dinar?
Carmeta: Avui, mira avui tinc en Josep el meu nen a dinar, és un sac de mal profit no para de menjar, no sé pas quina dona es va anar a buscar. Em sembla que poca l’alimenta pas!! Li faré canelons dels fins i dels bons. I tu què has comprat?
Joana: Ah, està bé, jo no vinc pas de comprar, avui he anat a la perruqueria, m’he fet la permanent, oi que m’està bé? Ara aquelles dones no fan més que explicar sopars de duro de quan eren joves, jo faig com si sentís ploure, però diuen unes mentides!
Carmeta: No se les creuen ni elles, jo també faig l’orni i quan pregunten per mi els dic que vaig fent.
Joana: Si, són així, no les podem pas canviar.
Carmeta: El dijous passat, quan estàvem jugant a cartes en el casal, va venir la Rita.
Joana: Quina Rita?
Carmeta: Aquella que mira tothom per sobre l’espatlla.
Joana: Ah, sí sí, ja sé qui vols dir.
Carmeta: La vam fer cantar.
Joana: Què us va explicar.
Carmeta: Res de bo. Que si aquest li havia passat aquesta desgràcia, que si a l’altre havia tingut no sé quin mal... en fi, semblava que ho sabia tot, però en realitat està peix. En Miquel li va dir una bestiesa i li van pujar tots els colors.
Joana: Ja m'hagués agrada ser-hi.
Carmeta: Des de dijous que no ha tornat per allà.
Joana: Me'n vaig perquè encara haig de començar a fer el dinar.
Carmeta: Doncs fins una altra.
Joana: Ja ens veurem.

RACÓ DE LITERATURA: HISTÒRIA DE POR

ANUNCIS: MERCAT DE 2A MÀ

ANUNCIS: MERCAT DE 2A MÀ

ELS INVENTS ESTRAMBÒTICS. 2

ELS INVENTS ESTRAMBÒTICS. 1

ELS INVENTS ESTRAMBÒTICS. 3

NOTÍCIES FRESQUES

RESUM TEXT CONTE

EL BON PARE

La noia, que es la protagonista d’aquesta curta història, es beu en una situació molt violenta: El seu pare, un borratxo i un psicòpata, havia estat l’assassí d’una noia immigrant i ella ho havia presenciat. Va deixar anar la bossa a terra i fa fugir corrents, malaint-se per haver tornat massa aviat a casa.

LES NOTÍCIES FRESQUES