Qui s'atreveix a superar l'originalitat d'aquests dos contes?????????????????????????????????????????
Contes curts de Nadal
En Malitó
En Malitó
es pela de fred. Li ha tocat treballar la vigília de Nadal a la botiga de
perfums, bijuteria i roba de complement. Fa de guarda de seguretat.
Segurament
per un poble que en prou feines arriba als 4.000 habitants no té gaire sentit
que hi hagi servei de seguretat a la porta d’una botiga com aquesta. La
resposta la trobem a les ànsies d’exhibicionisme de nou ric del propietari. Des
que li va tocar la loteria de Nadal, les ostentacions són cada vegada més
extravagants. I el guarda de seguretat és la de les menys.
Les gotes
d’aigua-neu i el ventet fred li posen pell de gallina, nota com se li ericen
tots els pèls del cos (bé, gairebé tots).
Malgrat el
fred que té al cos, no li ha passat desapercebut un estrany vianant, amb una gepa
estranya sota una gavardina grisa. Porta més d’una hora passant per davant la
botiga, sembla com si li fes por entrar-hi.
La
possibilitat que aquesta por li provoqui ell, com a guarda de seguretat, el fa
estar amb tots els cinc sentits activats. Això provoca que encara noti el gust
del dinar (una hamburguesa amb ceba i maionesa), que senti amb força l’olor
barrejada de perfums i colònies barates que surt empesa per l’aire calent de
dins la botiga, que senti les pesades i reiteratives nadales que surten pels
megàfons instal·lats pels comerciants, que senti la picó provocada per la
bufanda que toca la pell del seu coll i que no perdi de vista a l’estrany
geperut amb gavardina.
El guarda
saluda a una mare generosa de malucs i veu com el geperut de la gavardina mira
fixament la porta, Malitó s’adona que els cabells de l’estrany són de color
d’or, quatre rínxols li surten d’un barret d’ales, i que els ulls són verds
maragda, d’una intensitat fora del normal.
Pres per
la mirada maragda, no s’adona que el geperut passa pel seu costat i entra a la
botiga. Havent passat, encara té el cervell pres per aquells ulls d’aigua
selvàtica.
Malitó reacciona i entra a la
botiga buscant la deformada figura, que no li costa gaire trobar.
El geperut agafa coses de forma
compulsiva, a dreta i esquerra troba coses prou interessants com per
agafar-les. Al final de tant carregat que va, els braços ja no dones per tant i
se li comença a vessar la compra, però ell no s’atura i continua caminant i
agafant objectes allí i allà.
Malitó
s’ajup i recull un desodorant de bola per a dones. No té alcohol. Accelera el
pas i fa aturar el geperut tot agafant-lo per l’espatlla dreta. L’estrany fa
mitja volta , mira al guarda, obre els ulls de maragda i surt corrents fent
caure a Malitó a terra, mentre li cauen al damunt la majoria d’articles que
havia agafat dels prestatges.
El guarda
recull la gorra i comença a córrer darrera el de la gavardina, la botiga no és
molt gran, però és un laberint de prestatge, això permet a Malitó tallar per un
passadís i saltar damunt de l’estrany que crida amb un fil de veu molt agut i
lleu.
Agafant-li el braç, Malitó porta a
l’estrany personatge, amb estranya gepa, ulls verds i cabells d’or, ara
absolutament a la vista després d’haver perdut el barret en la cursa pels
passadissos de la botiga.
L’amo de
la botiga amenaça en cridar a la policia si no s’aclareix el què ha passat, i
deixa deu minuts al guarda perquè en tregui l’entrellat.
A Malitó
li sembla clar, és un pertorbat que volia robar a la botiga. Li demana que es
tregui la gavardina. El ros geperut no diu ni fa res. Li exigeix que se la tregui.
El ros geperut, somiquejant, es comença a treure la gavardina, alhora, tot de
borrissol blanc empastifa l’ambient. El ros geperut deixa de ser geperut per
esdevenir... alat!
Malitó es
queda paralitzat al veure unes ales blanques i enormes a l’esquena de
l’estrany. Porta túnica blanca i sandàlies.
Els ulls
verd maragda s’entelen de llàgrimes que no acaben de sortir.
-
Collons de collons! Què collons ets!?
-
Un àngel...
-
Collons! I què recollons hi fas?!- la cara de Malitó,
de cop, s’esglaia encara més- Que em vens a buscar? Que és la meva hora?
-
No sé de què em parla... jo només he vingut a veure com
és realment això del Nadal.
En Malitó
s’alleugereix, li ha passat l’efímera suor freda que li havia recobert en un
moment la pell.
-
I per què un àngel ha de venir a visitar el què és el
Nadal?
-
Perquè m’han dit que és un temps on es compra molt i
es menja molt, perquè vull saber com són aquests excessos.
D’allà on
vinc no hi ha botigues ni menjar, no hi ha cap tipus d’excés, la felicitat és
eterna i immaterial... i és molt avorrit!
En Malitó
no entén res, com pot ser que un àngel li interessi el consumisme del Nadal a
Occident. Ni els àngels tenen una mínima sensibilitat per l’esperit nadalenc
d’amor, pau, família i religiositat?
-
Però, i l’esperit nadalenc...
L’àngel el
talla mentre es pentina els cabells daurats amb els dits.
-
Collonades, com diries tu. Això del Nadal és cosa
vostra, no d’allà dalt, i el més interessant són les compres, els regals, el
menjar, el beure... La resta collonades! És que no veus la teva família cada
dia? No els trobes pesats? Doncs sense beure i menjar sense parar els mataries
tantes hores junts...
L’àngel fa
una mirada de pena, arronsa les espatlles i diu:
-
Deixa’m gaudir del Nadal, deixa’m gaudir de la
felicitat de comprar, regalar, beure menjar i jaure sense parar. Ja és prou
trista la vida sense sexe...
En Malitó
es grata el clatell mentre obra la porta del magatzem i li indica la sortida a
l’àngel de cabells d’or. Aquest somriu i marxa ràpidament, fent saltirons.
S’atura de cop, es gira i diu:
-
Bon Nadal!
Jordi Casals i Prat
Torelló, Nadal de 2007
Hogoland
Explica una
llegenda que ja fa molt de temps un jove hogol, tot cercant un nou lloc on
viure, va arribar al món dels humans. Allí va trobar rius i llacs, muntanyes i
planes, aiguamolls i deserts, neu, aigua i núvols, i el mar... que bonic és el
mar (pensava el Hogol). Però el que més va trobar el Hogol va ser gent. El món
dels humans és ple de gent i la gran majoria viuen en pobles i ciutats. De ben
segur que són bones persones per poder conviure tots junts. I amb aquest
pensament en Hogol va decidir de quedar-se a viure amb els humans.
Però ben aviat va veure que les coses no eren tan maques com ell s’imaginava.
La gent que allí habitava era físicament igual que ell i externament no es
podien diferenciar. Però l’interior, l’essència del seu esser tenia quelcom
desconegut per a ell. En Hogol es va adonar que els humans no deien el que pensaven.
Molts cops fins i tot deien el contrari del que pensaven. Es va assabentar que
moltes persones lluitaven contra altres persones per motius que ell no entenia,
que l’ignorància i el desconeixement provocava la por i l’odi. En Hogol no
entenia res... allí ningú feia res pel plaer de fer-ho. Totes les coses tenien
un preu. Algú li va dir que fins i tot l’amistat tenia un preu. Com es podem
comprar els sentiments? i amb quina moneda es pot pagar?
De mica en mica, la petita llum que il.luminava el seu cor es va anar apagant
cada cop més. Allò era molt diferent del que ell havia imaginat i se sentia
atrapat en un món cruel i despietat. La gent el mirava de reüll i de vegades
podia sorprendre algú que l’assenyalava amb el dit rere seu.
'Aquí el primer és un mateix i la resta importa ben poc', va pensar en Hogol
mentre una llàgrima es resistia a sortir dels seus ulls.
Tot i així, hi havia una cosa d'aquell món que ell estimava: el mar. Era tan
immens, tan misteriós, tan tranquil quan era en calma, i tant poderós quan
s'enfurismava... Sempre que se sentia trist anava fins la platja i allí sol,
mirant l'horitzó sovint plorava la seva tristor. Però un dia, mentre en Hogol
es trobava a la platja, de sobte un vent suau i llunyà va acaronar les seves
galtes. I entre el xiu-xiu del vent va poder reconèixer la veu del Germà Arbre,
l'arbre savi que viu a Hogoland i gran amic de tots els Hogol.
- Germà! Quina alegria poder escoltar la teva veu!
- Fa temps que et veig en aquesta platja, jove Hogol. I cada cop que ho faig et
veig plorant. Quin és el mal que ha ofegat el teu cor?
- Tinc molta por Gran Germà...
- De què tens por?
- La gent... aquí la gent és diferent. No diuen el que pensen i no fan el que
senten. Tinc por de tornar-me com ells, Germà.
- No creguis que són tan diferents de nosaltres, però tens raó: podries
tornar-te un d'ells. Vés amb compte.
- Potser tu em podries ajudar Germà?
- Ajudar-te? Com, jove hogol?
- Potser tu podries evitar que em torni com ells i fer que sigui feliç per
sempre i mai més torni a plorar . O encara millor: perquè no els canvies a tots
? El món seria molt millor d'aquesta manera Gran Germà!.
- Sí: veritablement seria un lloc meravellós per viure-hi, però tot i que tinc
poders màgics, no són tan poderosos per aconseguir-ho.
L'expressió d'il.lusió que per un moment s'havia dibuixat a la cara d'en Hogol
es va tornar a convertir en tristor i va a tornar a abaixar el cap.
- No ploris, jove Hogol. Així no solucionaràs el teu problema.
- I que vols que faci, Germà? Ni tan sols tu, amb els teus poders pots fer res!
Que pot fer aquest pobre Hogol?
- Pots fer moltes coses (li va somriure la veu). Tu mateix ho has dit abans,
pensa-ho una mica.
- Què és el que he dit abans?
- Que tenies por de tornar-te com ells. Si et pots tornar com ells, no creus
que ells es poden tornar com tu?
- Com?
- Els humans són com nosaltres en una cosa molt important: no son dolents de
mena. Els fan tornar així. Pels motius que sigui s'hi tornen però no ho son per
natura.
Ara pensa una mica, si a tu et sorprèn la seva manera de fer, de viure, de
sentir, no creus que ells també es sorprenen quan et veuen a tu? Potser els
pots ensenyar a veure les coses d'una altra manera, a fer somriure quan algú
està trist, a abraçar quan algú te por, a donar amor quan trobes un cor trencat.
- Creus que serviria de res? Aquí hi ha moltíssima gent i jo conec molt poques
persones.
- No et preocupis per la quantitat, l'important és que encomanis la teva
felicitat a la gent que coneguis. La felicitat d'un mateix mai ho es del tot si
la gent que t'envolta no ho és. Si fas el que et demano Hogol, jo et concediré
el que m'has demanat abans.
- Fer feliç tot aquest món?.
- Fer feliç tot aquest món sí, però tan sols un dia a l'any. Els meu poders no
son tan grans, > però un cop l'any puc fer que tothom sigui feliç Hogol,
sempre que tu compleixis la teva part del tracte.
- Sembla molt difícil el que em demanes Germà, els humans tenen un món
meravellós però hi viuen d'espatlles. Tot i així ho intentaré, Gran Germà.
- Has parlat amb molta saviesa jove hogol. Recorda: mentre tu facis el que has
promès jo compliré la meva part, d'acord?
- Si! D'acord!
En Hogol es va trobar dret a la platja amb els braços estesos, igual que feia
quan era petit allà a Hogoland, al costat del Gran Germà quan el vent bufava.
Ja no plorava, se sentia molt bé. El Gran Germà havia vingut de molt lluny per
parlar amb ell. Això no era gaire corrent... Potser era una persona
especialment estimada pel Gran Germà. Per primer cop en molt de temps en Hogol
va somriure mentre mirava com el Sol s'enfonsava en l'horitzó i la Lluna
començava a empaitar-lo.
Que haurà fet el Sol a la Lluna perquè sempre l'estigui empaitant? (es
preguntava en Hogol) I amb aquest enigma al cap va tornar a casa per passar la
nit.
L'endemà al matí, en Hogol va sortir al carrer i es va quedar meravellat. Havia
nevat! Tot era blanc, que bonic! Però alguna cosa estranya passava... Tothom
que caminava pel carrer duia un somriure a la seva cara i quan es creuaven es
saludàvem i mirant-los als ulls mentre ho deien en Hogol va veure que aquest
cop sí que deien el que pensaven i que sí que feien el que sentien. Els carrers
eren plens de llums i colors i els nens corrien d'un lloc a l'altre, igual que
les papallones que volen fins a la llum d'un fanal.
- Què passa? (va preguntar en Hogol a un home que passejava pel carrer)
-Avui és Nadal!
-Nadal?
- És clar! Avui és un dia de felicitat per a tothom. Ens reunim a casa i passem
el dia amb la gent que estimem i desitgem a tots que siguin feliços.
En Hogol va somriure en adonar-se que el Gran Germà havia complert la seva
paraula i que almenys, un cop l'any aquell món semblava Hogoland.
I des d’aleshores aquell hogol ha estat voltant per aquell món, sempre
intentant compartir la seva felicitat amb la gent que ha anat coneixent. Fent
somriure el que està trist, abraçant el que té por i donant amor al que té el
cor trencat, tal com li va demanar el Gran Arbre. El Gran Germà a canvi cada
any envia un dia de felicitat per tothom. I així serà sempre que en Hogol
compleixi la seva part del tracte.
Anònim.