per Eva Feliu Parals
Dues senyores del poble, tornen del mercat després d’haver anat a fer la compra setmanal. Comenten totes les xafarderies del poble, bufff... n’hi ha per llogar-hi cadires!
Carmeta: Ai, el meu nét no es pas gaire de vida, li dono de tot, que si rap, que si lluç, que si fesols.... i això que el que li faig és per llepar-se’n els dits! Però ell és un sac de gemecs, no para fins que no se li dóna el que vol. Jo l'únic que vull és que sigui alt com un Sant Pau.
Joana: Ja ho pots ben dir, i llavors després de fer-li el menjar i tot encara deus ésser la cornuda que paga el beure.
Carmeta: No, no tampoc ens passem.
Joana: És que si fos així, envia’l a fer punyetes. Te’n dóna les gràcies?
Carmeta: Sí, això sí, si no seria massa. Sempre ens fa anar com ell vol, és molt espavilat, ens té a mi i al seu avi a la butxaca.
Joana: A casa meva no funciona pas així, la nostra néta sempre estira més el braç que la màniga i llavors bé a demanar-nos diners, sort que ara la seva mare ha fet creu i ratlla.
Carmeta: I el fill de la Maria... Ho has sentit a dir?
Joana: A hores d’ara ja ho sap tot el casal! Ja em diràs tu, aquest noi sense cotxe pobre, i mira que ell és bon jan.
Carmeta: Aquell cotxe, ja l’ha vist prou!!!!
Joana: I tant, i tant, posaria la mà al foc que per molt que trobin el lladre no trobaran pas el cotxe.
Carmeta: Parlant de cotxes, l’altre dia el meu marit va agafar el tractor per anar al camp a segar el blat de moro, i es va constipar de mala manera.
Joana: A sí? I què, com es troba?
Carmeta: Si mira, va fent la viu-viu. Beu Actimels d’aquells, a veure si fan efecte.
Joana: Doncs encara, en Quim poca para, que si la pròstata, que si no dorm, que si l’esquena... és ben bé un pot d’apotecari, ens hi passem hores fent receptes.
Carmeta: Oh, ja et crec ja, però, mentre ho puguem anar explicant...
Joana: I què faràs avui per dinar?
Carmeta: Avui, mira avui tinc en Josep el meu nen a dinar, és un sac de mal profit no para de menjar, no sé pas quina dona es va anar a buscar. Em sembla que poca l’alimenta pas!! Li faré canelons dels fins i dels bons. I tu què has comprat?
Joana: Ah, està bé, jo no vinc pas de comprar, avui he anat a la perruqueria, m’he fet la permanent, oi que m’està bé? Ara aquelles dones no fan més que explicar sopars de duro de quan eren joves, jo faig com si sentís ploure, però diuen unes mentides!
Carmeta: No se les creuen ni elles, jo també faig l’orni i quan pregunten per mi els dic que vaig fent.
Joana: Si, són així, no les podem pas canviar.
Carmeta: El dijous passat, quan estàvem jugant a cartes en el casal, va venir la Rita.
Joana: Quina Rita?
Carmeta: Aquella que mira tothom per sobre l’espatlla.
Joana: Ah, sí sí, ja sé qui vols dir.
Carmeta: La vam fer cantar.
Joana: Què us va explicar.
Carmeta: Res de bo. Que si aquest li havia passat aquesta desgràcia, que si a l’altre havia tingut no sé quin mal... en fi, semblava que ho sabia tot, però en realitat està peix. En Miquel li va dir una bestiesa i li van pujar tots els colors.
Joana: Ja m'hagués agrada ser-hi.
Carmeta: Des de dijous que no ha tornat per allà.
Joana: Me'n vaig perquè encara haig de començar a fer el dinar.
Carmeta: Doncs fins una altra.
Joana: Ja ens veurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada