RACÓ DE LITERATURA: HISTÒRIA DE POR

HISTÒRIA DE POR
 Per Laura Regincós. 3D.

EL BON PARE

Caminava amb passos ràpids, les mans ficades fins al fons de les butxaques del gruixut abric, els punys tancats i els dits balbs, els artells envermellits pel fred. La tela de les butxaques era fina, notava els dits fent força sobre la seva panxa. Els braços li feien mal de fred, sentia els fins pantalons ajustats i texans pressionant-li les cames, plenes de puntets per on entrava el fred. L'estètic esquinç a les cuixes era un forat per on el fred vent li mossegava implacablement la carn. Tremolava. Quan havia sortit de casa portava una cua, però ara s'havia deixat anar els cabells, buscant la minsa protecció que poguessin oferir-li al voltant de coll i clatell. Un ble li queia sobre la cara, mig tapant-li la visió de l'ull esquerre, però no acabava de trobar el moment de treure una mà de les calentes butxaques i apartar-lo darrere una orella perquè, total, al cap d'unes passes tornés a caure. El fred li havia morat els llavis i les dents li picaven lleugerament, un so molest que li recordava que aquelles no eren hores per vagar pel parc. La pell se li havia posat de gallina feia estona. Havia de tornar a casa, ho sabia. Ja hauria agafat un constipat, però encara era a temps d'evitar una cosa més grossa. Però no podia tornar.

- Baixa ara mateix! Que baixis! On vas a aquestes hores! Baixa! Torna! Puta, que tornis!

Els crits furiosos del seu pare li ressonaven a les orelles, acompanyant-la amb cada pas. No hi havia manera de treure'ls del cap, sempre allà, sempre putejant. No en tenia prou havent-lo d'aguantar cada dia al tornar a casa, fent pudor de borratxo, amb els seus amics lascius i de tant en tant una pobra sud-americana desemparada i sense papers de la qui aprofitar-se, no. Havia de sentir els seus crits constantment, sempre allà.

Cansada, s'assegué en un banc a qui la fredor de la nit ja havia deixat les fustes cobertes d'humitat. El fred li travessà els pantalons i li mossegà la carn, però ja no li va importar. Recolzà l'abric impermeable al respatller del banc i, plegant els genolls, pujà els peus al banc. Els texans, poc elàstics, es tibaren sobre la seva pell. Hi enfonsà la cara, recolzant el front sobre les ròtules. Els records, les imatges, els crits, li venien el cap en un desordre horrible, i malgrat que intentà evitar-ho, es posà a plorar. No era un plor silenciós, sinó esbufecs, falta d'aire, llàgrimes calentes xopant-li les galtes i de tant en tant un xiscle contingut.

-Merda. Merda. -va murmurar a ningú, recordant aquelles mans ensagnades agafant el bat. Com estava la superfície de fusta polida plena de sang. I el cos a terra, els cabells negres de la pobra immigrant mig cobrint-li la cara però deixant al descobert l'horrible trenc al crani, per on es veia el cervell. I el seu pare. L'ombra que feia a la paret. Les ampolles buides de cervesa, plenes d'esquitxos de sang. Ella no havia d'estar a casa. No havia d'haver tornat encara. No hauria d'haver presenciat l'assassinat. A aquella hora sempre era fora de casa. Quantes noies més havia matat al seu pare?

Recordà com es girava l'home, la seva cara emmarcada per una barba descuidada, els cabells esperrucats, un somriure de dement superioritat, i com havia canviat la seva mirada en veure-la a la porta oberta de l'habitació. Li havia caigut la bossa, els llibres s'havien escampat pel terra. “Puta!” havia cridat el pare, però ella no s'havia quedat a veure com la silenciava. Havia marxat corrents, tancat la porta al seu darrere. Havia baixat les fosques escales del pis corrent, portes negres i tancades al seu voltant, havia empés la pesada porta de vidre i havia fugit al carrer.

No dubtava que ara l'estaria buscant. Esquizofrènic, borratxo, psicòpata. La noia tenia marques del que li havia fet abans de matar-la. Estava aterrida, però no sabia a qui recórrer. Recordà quan tenia dotze anys i li van explicar que la seva mare havia caigut per les escales i s'havia matat. I també recordà -com no, no podia treure's del cap la imatge.- la noia assassinada. Algú es podia omplir els braços de talls caient per unes escales?

-A ella també. A ella també la vas matar. -un gemec s'escapà dels seus llavis. Tragué la mà dreta de la butxaca, el fred la hi va mossegar. Una navalla suïssa brillà a la llum esmorteïda i intermitent d'un fanal antiquat. Respirà fondo. No deixaria que el seu pare l'atrapés. Mai. Aquell monstre amb qui havia compartit sostre tants anys, que l'havia terroritzat des que va matar la mare... S'aixecà la màniga dreta i posà el ganivet sobra la blanca pell.

El primer tall va ser el més dolorós.